OPINIÓ
Opinió 04/09/2020

L’any que vàrem viure perillosament

i
Laura Gost
4 min

EscriptoraEn el món hi ha dos tipus de persones: les que divideixen el món en dos tipus de persones i tota la resta. Aquesta tendència a la dicotomia, que pot ser molt irritant en èpoques favorables a la diversificació i l’heterogeneïtat, esdevé inevitable quan el context mateix convida o fins i tot obliga a una perspectiva binària de les coses. Fa un temps que ens trobem immersos en el segon dels escenaris i, en aquest cas, no m’estic referint als enfocaments limitadors que podem patir en matèria de gènere, ideologia, identitat, maternitat, etcètera, sinó a quelcom més bàsic que podríem batejar com el ‘binarisme covid’, si es pot dir així.

En efecte, la situació que ens està tocant viure és la panacea dels qui ho solen dividir tot en dues parts, com si fossin víctimes d’un complex de Salomó mal entès. I és que, en aquests moments, fins i tot les estadístiques ofereixen indicadors amb els matisos segrestats: així, hi ha gent que pot fer feina i gent que no; hi ha gent que és del nostre país i gent que ve de fora; hi ha col·lectius de risc i col·lectius més resistents; hi ha grups socials més infecciosos i grups que no ho són tant i, per damunt de tot, hi ha persones ‘positives’ i persones ‘negatives’ que, paradoxalment, s’intercanvien les connotacions associades normalment als dos termes.

Incorporar aquests esquemes mentals dicotòmics no és agradable per als qui no estem acostumats a observar i explicar el món d’aquesta manera. I, no obstant això, hi ha un col·lectiu que encara ho pateix més acarnissadament: la població infantil que just ara, i per primera vegada, veu legitimades les poques ganes de tornar a l’escola. Compadeixo els infants que hauran de trepitjar les aules amb la consciència que el perill es pot trobar arreu, també entre els seus amics i professors, i admiro els pares i les mares que, des de fa mesos, a l’hora de donar pautes als fills, s’entesten a trobar un equilibri entre la responsabilitat i la por; la prudència i l’angoixa; la pròpia seguretat i l’egoisme; la protecció i l’estigmatització.

Si la infantesa era patrimoni de la certesa i la simplicitat, o viceversa, els qui ara són petits patiran les conseqüències d’una dualitat de pensament gens tranquil·litzadora ni favorable per al seu desenvolupament mental i emocional, la més greu de les quals serà l’alteració de les seves associacions sobre el bé i el mal –víctimes i culpables, perills i garanties, blancs i negres, enemics i aliats– en unes edats summament vulnerables a la categorització. També em desperten molta tendresa els i les mestres que hauran de tractar més que mai amb els missatges i les conductes contradictoris que les criatures segurament manifestaran i que seran especialment difícils de combatre i de revisar entre els més joves, atesa l’oposició i l’escepticisme de la seva ment en construcció envers les ambigüitats en general.

En el pitjor dels casos, la convivència inevitable amb aquests plantejaments condicionarà la maduresa psicològica i l’estructura emocional dels qui ara són petitons. En el millor dels casos, però, els nins i les nines que hagin patit aquesta crisi a una edat tan tendra sabran convertir-se en adults més resistents que nosaltres a l’hora d’encarar la incertesa, la inestabilitat, els canvis, els imprevistos i la resignació. I és que els infants, aquestes personetes exemplars que ens han sorprès, estovat, emocionat i preocupat amb les reflexions i les actituds que els seus capets han anat adoptant durant aquest 2020 –‘l’any que vàrem viure perillosament’, diran d’aquí a unes dècades, citant la pel·lícula de Peter Weir–, tal vegada sabran fer un ús savi de la seva resiliència innata: potser, per primera vegada en molt de temps, seran la generació que no es victimitzarà; que no idealitzarà unes èpoques passades que mai foren ben bé millors; que no buscarà enemics i culpables arreu perquè haurà crescut amb la consciència que l’enemic pot ser atzarós i quasi invisible, quasi abstracte, sense cara ni ulls ni malícia.

Qui sap si els qui ara són menors hauran aprofitat l’enorme capacitat d’observació que tenen per tal d’incorporar oxímorons que només són aparents, com ara la pausa dinàmica –parar durant un temps però sense deixar de fer altres coses–; la incertesa segura –donar-la per fet, la incertesa–; una preocupació serena –preocupar-se no ha de significar paralitzar-se–; la voluntat possible –alternar el ‘si vull, puc’ amb el ‘si puc, vull’–; el caos previst –si les coses van com han d’anar, hi haurà coses que no aniran com pensàvem–, etcètera.

Potser els més petits, que tantes lliçons ens han donat els darrers mesos, es convertiran en adults més preparats per als entrebancs que els qui ens pensàvem que teníem dret a tot, també a les carreres sense obstacles. I aleshores, en alguna banda del món, algú dirà que en el món hi ha dos tipus de persones: els qui eren criatures l’any de la covid i tota la resta.

stats