27/02/2021

Un any de pandèmia

3 min
Un any de pandèmia
Disponible en:

La pandèmia ens va esclatar ara fa un any. Amb la vacuna estem enfilant la sortida i podem començar a extreure’n lliçons. En comento deu.

1. La pandèmia va sorprendre Europa -recordeu l’escepticisme davant la cancel·lació del Mobile-. Però s’ha reaccionat i, si la comparem amb la grip del 1918-20, és clar que el balanç serà molt més positiu en termes de víctimes mortals. En termes econòmics -un criteri secundari-, s’haurà d’estudiar amb l’episodi conclòs. Ara bé, encara que els infants no se’ns morin com abans, hem constatat que la humanitat continua sent biològicament fràgil. Aquesta no serà l’última pandèmia. Per a la propera hem d’estar més preparats.

2. El nostre sentit de l’ordre ens inclina a pensar que la crisi de la pandèmia i la climàtica són diferents cares d’una mateixa crisi. Doncs no: són diferents, amb orígens diferents i impactes negatius a curt termini extraordinàriament diferents. Però sí que tenen un punt en comú: per combatre-les calen esforços ingents de recerca científica. Ho estem veient amb la pandèmia. Fa 120 anys no sabíem què era un virus, avui tenim vacuna i no em puc imaginar que visquéssim tot esperant infectar-nos i a veure si hi ha sort. Per al clima és el mateix: amb les tecnologies ara existents no descarbonitzarem. Però amb les que tindrem demà, si ens hi posem, ho aconseguirem.

3. Les connexions telemàtiques han patit una prova d’esforç monumental i se n’han sortit espectacularment bé. Sense, hauríem tingut més morts i una caiguda molt més forta de l’economia. De fet, hem après que no estàvem explotant tot el seu potencial. A partir d’ara ens desplaçarem molt menys per raons de feina i farem reunions presencials només quan aquesta presencialitat afegeixi valor.

4. Però també ens estem adonant que en alguns àmbits hem de ser prudents en el pas a la virtualitat. Considereu l’educació. D’una banda, l’eficàcia de la transmissió del coneixement demana un cert grau d’interacció propera. De l’altra, l’escola obligatòria presencial atenua, molt més que la virtual, la influència de les diferències educatives a l’entorn familiar. Per això aplaudeixo que el departament d’Educació de la Generalitat hagi estat molt ferm en el principi de mantenir les escoles obertes.

5. Hem descobert que les cadenes logístiques llargues són vulnerables. Soc de l’opinió que la solució no és una desglobalització radical. No podem fer de tot a tot arreu. És millor practicar la redundància (incloent reserves estratègiques). També confegir i mantenir ben entrenats els plans de contingència.

6. Necessitem més capacitat en els sistemes de salut inclusius de la prevenció, la salut pública i l’atenció sociosanitària. Per ser concret i realista: cal un 1% més de PIB en despesa pública sanitària, i sobretot cuidar el talent de tot tipus amb què avui encara compta el sistema. Per a aquests punts no em puc resistir a referir-me a l’anàlisi que n’ha fet el Cercle d’Economia.

7. Cal potenciar el sector econòmic, públic i privat, de l’atenció a la gent gran. Ens hi ajudarà el fet que en l’era de l’automatització aquest sigui un sector potencialment intensiu en treball: una persona degudament acreditada sempre serà un millor acompanyant que un robot, per més bufó que sigui.

8.Per què en la vacunació Xile ho ha fet molt millor que la UE? Els 27 van encertar-la delegant a la UE la gestió de la compra i el repartiment, però no es van adonar que la UE no tenia en aquest tema el múscul gestor i l’experiència que calia. Xile tenia les dues coses. Lliçó: d’aquesta crisi n’ha de sortir un enfortiment de les capacitats gestores de la UE.

9.Convé que guanyi centralitat el principi d’assegurança col·lectiva: quan la natura colpeja, el sacrifici econòmic s’ha de repartir. L’experiència espanyola, on alguns sectors han patit més que altres, i fins i tot alguns s’han hagut de sacrificar pel bé col lectiu, no ha estat gens satisfactòria.

10. Hem après també que la política fiscal no es pot basar en dogmatismes. Per primera vegada la UE emetrà deute i els estats membres, ajudats per la política monetària del BCE, ho han pogut fer sense restriccions. Ara bé, el que quedarà és una situació en què el deute públic europeu serà massivament dels estats, però distribuït d’una manera molt asimètrica. No serà una situació sostenible indefinidament. A l’horitzó tenim o bé un retorn a les polítiques d’austeritat diferencial o bé una assumpció col·lectiva del deute. Les lliçons de les crisis dels darrers 12 anys ens haurien de portar a construir Europa per la segona via.

stats