Un any després de la mort

El dia que es va confirmar el primer cas de covid a Catalunya va morir la meua padrina. 25 de febrer de 2020. Era el dia que va fer 99 anys. Va marxar com va viure: en silenci, sense fer nosa però amb una petjada belluguet, nerviosa, elèctrica, insubornable, honesta, plena, total, a tot el que tocava, a tot el que feia, a tot el que sentia. Com si mentre un bada, mentre un no s’hi fixa, ella, darrere teu, anés creant un món, un univers, una galàxia que, sorprenentment, apareix de cop. Va ser així fins al final.

El diumenge 23 encara treballava com vuit persones joves a l’hort fins al vespre. El dimarts 25 moria. Es va apagar. Va ser un clic, un gir, de sobte. Com una espelma, ella que va néixer en un món il·luminat només per espelmes. El dilluns 24 es va despertar i el cor se li adormia lentament. L’ambulància de Balaguer. L’hospital de Lleida. El llit amb un llençol d’hores. El ble d’aire cosint la boca. Se li va morir a ma mare a les mans. Quan em va trucar a les onze de la nit jo estava davant de l’ordinador escrivint sobre ella, sobre la mort, sobre els meus morts des de fa segles. I em vaig morir, de cop, una mica, com una esgarrapada.

De tots els enterraments de la meua vida va ser el menys trist. Ella ho va donar tot. I tothom l’hi va agrair amb llàgrimes imaginàries i mig somriure de filferro. Ella es va buidar tota fins a la darrera gota perquè nosaltres ens omplíssim. No hi cabia més. No hi havia més. Era el final més ple, perfecte, artesanal, ideal, únic. Al cap dels dies, les setmanes, els mesos, em vaig tornar egoista. El virus era una dalla invisible. Ens tancàvem a casa però la mort era fora i picava a les portes. I abraçat al vi esmunyedís, analgèsic, de la nit em repetia glop a glop: sort que la padrina ha marxat abans de tot això. Gràcies per estalviar-nos la sobredosi diària de patiments. Hauríem passat pena per tot. Per fer, per no fer, per dubtar, per errar, per no veure’ns... Vas decidir morir tu i ens has salvat de no tenir la possibilitat de matar-te nosaltres. Ens vam alliberar d’una hipotètica, futurible soga per, tal vegada, arriscadament, dur el virus a casa, de boca a boca. Ens vas estalviar la condemna, el dolor, de per vida, del nostre, potser, no vigilar prou, sense voler, és clar. Per això penso en tots els padrins que van morir i no havien de morir. Penso en tots ara que massa (sí, massa) no pensen en ells. No pensen en res.

Sí, van morir. Sí, moren. Els hem oblidat. Els neguem. No ja com si no existissin, sinó pitjor: com si no haguessin existit mai. Com si mai haguessin tingut una vida. Els hem matat al quadrat. Ningú pensa en els morts. Perquè en els morts no s’hi pensa. Com si no hi fossin. Hi penso ara quan fa anys que dialogo amb els meus morts. Amb els meus padrins sisens, cinquens, amb els quadravis, rebesavis, besavis, avis... Hi parlo amb documents, papers, records, sentiments... Amb tota l’artilleria que esgarrapa el taüt de la vida. Amb tots aquells que estan enterrats al cementiri i ja no es veuen. Sense làpides, sense flors, sense noms, sense terra, sense res. No hi són, però hi són. Hi ha un moment que un mort encara és més mort. Ningú sap res d’ell. Ningú sap, fins i tot, que està mort. Hi ha un dia que els morts no estan ni morts. On són?

Truqueu-los. Els morts, si parleu amb ells, si els escolteu, si sentiu com xiuxiuegen a l’orella, us diran: viviu! Perquè us repetiran que un dia ningú s’enrecordarà de vosaltres. Sí, de vosaltres, aquests que avui negueu la mort. Avui que penseu que no morireu mai. Avui que sou la forca irresponsable de massa vius. Recordeu: ells, els morts, som nosaltres. Nosaltres som ells. I, de fet, anem agafats de la mà més que mai. Quan fa un any que la vida ha quedat cancel·lada, suprimida, pispada per un virus invisible però que escanya amb mans visibles. Moribunds. Sobrevivint. Sotsobrant. Tot és una manera de viure a esgarrapades. Ferits, però dempeus, per veure els que no hi són al destí futur del que serem. Per tornar-nos a veure tots. Hi penso quan cada dia et veig, quan cada dia us veig, i et dono gràcies per poder, honestament, lliurement, vivament, apropar-me a tu, a vosaltres: als meus morts.