OPINIÓ

L'any de la carn

Soc una defensora confessa i aferrissada de la imaginació com a poder absolut. I també de la màgia. De l'inexplicable element que encén, entre dues persones, el desig de morrejar-se, grapejar-se o fer l'amor, sense cap justificació gaire racional; com va succeir a Josep Carner quan, només de veure passar la Carmen de Ossa, va enamorar-se'n fins al punt d'anar-s'hi a casar a Xile (després d'escriure-li durant dos anys, segons el meu llibre de text de 4t d'ESO). Ho tinc subratllat, amb una anotació que diu “Que romàntic!” i amb un coret dibuixat als marges. Teníem quinze anys, estudiàvem Els fruits saborosos i sí: si el poeta ens parlava de collir o mossegar peres i préssecs i albercocs, rere els ulls ens hi apareixien uns pits i, a la panxa, les ganes de comprovar-ne la dolcesa descrita; i tot el mes que durà la lliçó, ens enriolàvem i jugàvem a rimar altres fruites i delers i racons del cos.

Malgrat que el sexe ja havia conquerit gairebé tots els espais de la nostra societat, l'any 1999, el jovent de poble fèiem l'animal, en el sentit que anàvem a l'aventura amb naturalitat i innocents (amb excepcions, és clar, i amb ritmes diferents). Si t'enamoraves d'algú de fora, era costum d'escriure's cartes i produir factures de telèfon ruïnoses. No teníem Internet, i el tipus i la quantitat de productes sexuals a l'abast era molt limitat; el desig, doncs, nodria l'espera amb les paraules. Avui, la tendència a fer sexe virtual està prou arrelada inclús entre els qui tenen parella, segons argumenta un estudi de la UIB, del qual aquest diari informava el mes passat. Un 60% de les persones consultades han fet sexting durant el confinament, apunta. Doncs aviam: tota la part d'escriptura és divertida i estimulant, si es vol, tal com en el seu moment ho eren les cartes. Ara en format whatsapp, encara entreté i, en certa mesura, escalfa, acompanya i afegeix llenya al foc que dos que s'agraden volen mantenir viu. No obstant això, a banda d'un recel vers els perills que comporta, per qüestions de privacitat (perquè s'hi afegeixen fotos i vídeos), em produeix una melangia que associo directament a la pèrdua de la màgia, la mística de l'amor. Aquella carta escrita per la mateixa mà que un dia et tocaria com t'explicava...

Pensar que ara aquell anhel es pot realitzar, en format virtual, fa gola, d'entrada. L'estudi assenyala que un 68% de les enquestades han practicat alguna mena de joc eròtic en línia els últims mesos. Un pinyol per videoconferència compleix una sèrie de funcions, però és màgia? A mi, no m'ho sembla. Per això em planyo, després de llegir que el primer ministre britànic ha prohibit de sortir a fotre un clau amb un 'no convivent'; o un altre estudi, aquest de la Universitat de Harvard, que recomana l'ús de mascaretes quan mantinguem relacions sexuals, a partir de l'esborronadora Nova Normalitat. Em sap greu que tot plegat esdevingui la realitat nova.

Al jovent d'avui, no pareix que els anguniegi, tanmateix. Entenc per joves els menors de 35 anys, com els que s'han apuntat a la iniciativa de la llibreria Documenta, de Barcelona, que ha impulsat uns videorecitals titulats "Carner és MDMA", per celebrar els 50 anys de la mort del Príncep dels poetes. No se m'hauria ocorregut mai, d'ajuntar-los deliberadament. Rumiant-hi, però, tal vegada sí que s'escauen: tots dos fan venir ganes d'estimar-se amb el cos i, després, lamentar-se que aquesta mena d'amor (el de la carn i l'eufòria) no durarà per sempre i haurem de sobreviure'n la ressaca.

A Carner, no l'havia tornat a llegir fins que es va morir la germana de la meva àvia, la tieta Antònia, i en vaig heretar, entre d'altres, el poemari insigne. Un dia, no fa gaire, li ho vaig comentar a una poeta amiga. Estàvem embriagades de tot i era la matinada clara. L'amiga poeta es va alçar de la cadira de la cuina, se'n va anar al despatx i en va tornar brandant el totxo de l'obra completa de Carner i clamant: “Doncs jo trobo que té un poema per a cada cosa... I que en té molts de la teva corda, mira!”. Va remenar entre les pàgines llegides i rellegides (pulcrament conservades), va esbatanar-lo a Dos amants i me'l va recitar. La meva corda, en aquell moment si més no, era la del mal de mar i la d'aquell poema: exactament i precisa. La del patiment que provoca la massa d'aigua salada que separa el meu cos de carn dels uns i els altres que estimo. I el poema, que no recordava pas haver llegit, se'm va ficar a dintre com un malefici preciós i pertorbador.

Servar un desig en la distància és una escomesa poètica. És màgia.

Me'n torno del mercat el dia de l'efemèride, carregada amb les primeres cireres: mig quilo a la senalla i dos parells a les orelles i, per sota la mascareta, els meus llavis mormolen l'encanteri que ha de transformar l'any Carner en l'any de la carn.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF