OPINIÓ

Els miserables eren els altres, Rafel

"No en veureu ni un metre, d'aquest quinze per cent". Riu descarat Sebastià Nadal davant Bernat Amer, delegat d'Urbanisme l'any 2011 a Manacor. L'entorn del tennista Rafel Nadal, el millor esportista espanyol de la història, ja té una llei a posta per poder construir un hotel-acadèmia a Manacor. Qualsevol altre urbanitzador, hoteler, especulador no n'hauria tengut ocasió, de construir un mausoleu com aquest en sòl rústic, però l'aigua va allà on n'hi ha molta. Amb uns privilegis i un tracte de favor que ningú altre ha tengut, Sebastià Nadal, exercint de fanfarró, amolla la riallada i nega els terrenys d'aprofitament que qualsevol altre urbanitzador hauria donat sense escainar.

Quan la supèrbia s'ensenyoreix dels poderosos els fa mostrar miserables. Els senyors d'un temps, restes moribundes de l'antic règim, avesats com estaven a viure de rendes damunt l'esquena dels pobres, duien sempre de sèrie un paternalisme que els convertia en persones venerades i admirades per la població submisa. Els promotors de l'hotel-acadèmia, però, són polls entrats en pastura, nous-rics que han de mester vantar-se de la condició adquirida. Ha dit sempre Antoni Tugores que a Manacor, l'any 1936, els vertaders executors de la massacre feixista contra els republicans foren precisament els amos de possessió que ocupaven el lloc ara dels senyors, decadent deixalla d'un temps que s'extingia.

Aquests dies, els bravejadors de tasser i l'extrema dreta del poble han tengut tema de conversa. Han emès sons guturals. Han cridat. I han dit flastomies. Es cagaven, en el millor dels casos, en el batle Miquel Oliver, arran d'una carta que no era la dels reis, tot i que qui la signava ha passejat sempre amb orgull la seva condició de monàrquic. Ell, a més, és el rei de la raqueta. El número u del món. El millor. Rafel Nadal, el qui no ha abandonat mai la terra que el va veure néixer; el qui vol viure a Manacor, o a Portocristo, malgrat rodar per mig món durant gran part de l'any; el qui, després de l'ocàs de les perles, ha passejat el nom del poble a les grans capitals del món. El qui sempre i tothora, en passar per Manacor, semblava fer-ho de puntetes empunyant la bandera de la discreció, de la moderació i de la humilitat.

El seu entorn s'havia cuidat sempre de protegir-lo de les enveges i de les crítiques, tan pròpies de la terra on vivim quan qualcú sura una mica més que els altres. Sempre eren altres membres del seu entorn els qui estrenyien les corretges a l'Administració, a l'Ajuntament, al Govern. Sempre era el seu entorn el que negociava miserablement per fer créixer un imperi que ja tenia nom i faiçó d'imperi. El batle del nostre poble, Miquel Oliver, havia fet unes declaracions a un portal digital on denunciava que l'hotel-acadèmia de l'imperi Nadal no pagava l'impost de béns immobles ni la taxa de residus des de feia tres anys. Però, sobretot, denunciava el tracte de favor que, per dues vegades, havia rebut la família imperial per poder, primer, construir l'hotel-acadèmia i, després, ampliar-la. El tennista Nadal s'alçurà. O l'entorn seu, s'exaltà. No ho sabem. El cas és que el raquetista ha publicat una missiva en la qual manifestava el greu que li sabien les acusacions del batle Oliver. El que ve de nou, però, de la carta, és que Nadal abandoni tota discreció, tota moderació i tota humilitat, i es desprengui de l'aixopluc de la família i l'entorn per esdevenir ell, que sempre s'havia mostrat distant de qualsevol polèmica, prudent davant les acusacions, impassible davant les enveges, un miserable més. Perquè és de miserables defensar-se d'una acusació de tracte de favor (que ell no pot negar, i per això el qualifica de "democràtic") retraient al batle, al poble, o no sabem a qui, totes les contrapartides que haurà de donar al municipi per poder ampliar el seu hotel acadèmia. Que si un aparcament, que si una zona verda, que si una rotonda. Que si 100.000 euros de contribució, que si 10.000 de fems. No és miserable retreure tot això quan, només enguany, has guanyat més de 15 milions de dòlars? No és miserable, quan, només en premis, sense comptar ingressos publicitaris i altres negocis, has guanyat al llarg de la teva carrera més de 100 milions de dòlars? O no és miserable venir-nos a pobrejar, quan saps que l'hotel-acadèmia que t'han deixat construir en sòl rústic servirà de pont amb el nucli urbà perquè el mateix Nadal, o el seu entorn, puguin construir dos centenars llargs d’habitatges entre el centre esportiu i Fartàritx?

Mentrestant, tot i que no ho he seguit amb detall, em consta que el batle de Manacor, a banda dels atacs desvergonyits de programes esportius testosterònics, ha patit insults, amenaces, i altres delicadeses vexatòries a les xarxes. Ell, però, sense perdre la calma que el caracteritza, ha mantengut el que el tennista confirma a la seva carta: hi hagué, i hi ha, tracte de favor i urbanisme a la carta. La dignitat és densa. I com diria Miquel Serra, l'elegància dorm, i la misèria, en canvi, sura com la merda dins la mar, talment una culpa irredimible, que per molt que nedi, encalça sempre el qui l'ha feta.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF