DirectorEls últims quatre anys, des de la convocatòria electoral de desembre del 2015, el govern espanyol ha passat un any i tres mesos en funcions. I per ara no hi ha res que faci pensar que la manca d’estabilitat s’hagi de resoldre prest. Un executiu a mig gas que no pot aprovar pressupostos, ni projectes de llei, i que s’hauria d’ocupar tan sols d’allò més necessari perquè tot rutlli, és una administració encallada. Sobta la incapacitat per sortir d’aquest cul de sac que estan demostrant Podem i, sobretot, el PSOE, el partit més votat i, per tant, el principal responsable. Duu a situacions esperpèntiques com la d’un presumpte republicà, Pablo Iglesias, pressionant el rei Felip VI perquè desbordi el paper que li permet la Constitució i empenyi Pedro Sánchez a la coalició. El rei s’ha de limitar a constatar si un candidat té prou suport per sortir investit. I prou.
Aquest espectacle és una anomalia democràtica –una més, amb la situació dels presos polítics, la violència de l’1-O, l’exili de Valtònyc i el veto al dret d’autodeterminació, entre d’altres– que demostra que el sistema espanyol falla, però que encara ho fan més els seus polítics. La manca de voluntat de Sánchez per tancar un govern de coalició encara és més sorprenent si es té en compte que té exemples, com el de les Illes Balears, que li demostren que és una fórmula que funciona. De fet, negant-se a pactar com ho ha fet la presidenta Francina Armengol, demostra que no té la mateixa mà esquerra que ella i que les seves promeses de diàleg són difícils de creure. Com ha d’afrontar la situació de Catalunya amb diàleg i, per tant, amb la disposició de cedir, si és incapaç de negociar i cedir en el seu propi govern tot i que els números l’obliguen a fer-ho?
