Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsDe l’article de l’Isidre Molas i Font (Barcelona, 1899-1969) al llibre La sardana - publicat el 1971- sobre Àngel Obiols (Sarrià, 1888-1973), pioner dels capellans compositors de música per a cobla. En el marc de la candidatura de la sardana a Patrimoni de la Humanitat (Unesco), demà (17 h) al santuari del Carme (Diagonal, 422) es fa un concert de sardanes escrites per religiosos i sacerdots.
Tal com era el seu germà, l’eminent pintor Josep Obiols, mossèn Àngel Obiols és home poc amic d’ostentacions. Li agrada viure retret i absorbit dintre les tasques diàries de la parròquia sarrianenca. No s’allunya de l’ombra del campanar i travessa la placeta rectoral, entre voladúries de coloms i xivarri d’infants, amb passa lleugera i segura de jove seminarista. [...] Mossèn Obiols no és l’únic clergue que ha escrit sardanes. [...] Un dia, dintre la seva fervorositat, mossèn Obiols es digué: “ Vull cantar al Senyor amb un càntic nou”, i escrigué la primera sardana. [...] L’any 1917 funda l’Orfeó Sarrianenc, que dirigeix sense notables interrupcions fins al 1954. Era aleshores el moment àlgid de la creació i expansió de l’art coral orfeònic a tot el Principat, seguint l’abrandament de Lluís Millet i els èxits de l’Orfeó Català. [...] Les obres sardanístiques d’Àngel Obiols no arriben a la trentena. De bell antuvi va assolir un mestratge que l’havia de distingir ben aviat dels compositors sardanístics. L´última és La petita Cristina, escrita a les darreries del 1966. La seva producció està possiblement situada entre un Morera i un Josep Serra. Les seves composicions, escrites dintre el pla estètic d’aquests dos mestres tradicionals, es distingeixen per la seva catalanitat. Dintre una simplicitat gairebé acadèmica, sense barroquismes ni trontolls olímpics ni simfònics, escriu les seves sardanes únicament perquè el poble, el gran infant, dansi satisfet i content. Creu que ara molts compositors se separen massa d’allò que ha d’ésser la sardana com a dansa, i els manca l’esperit catalanesc, i ben sovint són excessivament carregades d’harmonia i d’orquestració. Creu que s’hauria de retornar al tipisme i a la simplicitat d’un Xaxu, per exemple. De les seves composicions prefereix Aubada de festa, Cantant la Verge, Alegre primavera, Girona invicta, Eulàlia, etc. Ha escrit diverses sardanes corals: Capvespre (text de Mercader i Tintorer), La sardana dels avis (A. Balasc), etc. Per a cobla sola, i amb caire d’una més seriosa musicalitat, ha escrit La meravella dels Ecos, transcripció d’una obra coral. També ha escrit diverses harmonitzacions de ballets populars. Entre les obres no sardanístiques assenyalem: quatre grans misses, una d’elles dedicada a sant Vicenç, alguns lieders i una rondalla escènica, El ferrer de Figueres. Ha obtingut darrerament sengles premis: a Girona, el 1966, amb Girona invicta, i a Andorra, també el 1966, amb Donzelles andorranes. L’Orfeó Sarrianenc l’homenatjà com a compositor de sardanes i també amb motiu de les seves noces d’or sacerdotals. La casa Regal, fa uns anys, gravà en disc Alegre primavera. Recentment, l’editora Columbia ha gravat Girona invicta, Aubada de festa i Idil·lis i cants.
