Anem per feina

Dimarts passat es va presentar en públic la que, segons totes les previsions, serà la nova junta directiva de l’Obra Cultural Balear. Com és habitual en la renovació de càrrecs de l’entitat, s’hi ha presentat una única candidatura, de manera que amb tota seguretat l’assemblea de socis de dia 24 de febrer elevarà al capdavant de l’OCB aquest nou equip encapçalat per Joan Miralles i les vicepresidències de Magdalena Serra i Catalina Bibiloni.

Així que serà aquest l’equip que liderarà l’entitat en el seu 60è aniversari i que haurà de fer front a importants reptes derivats de l’”emergència lingüística i  cultural” que viu el país, per citar les paraules textuals del que en serà aviat el nou president.

La presentació en societat dels 16 socis de l’entitat que han volgut fer la passa endavant ha generat una lògica expectació, ja que no debades l’Obra continua essent, tantes dècades després de la seva fundació, el referent màxim de la defensa de la llengua catalana a Mallorca.

I aquesta és la primera bona notícia: el manteniment –en determinats sectors– d’un cert consens sobre la importància de la llengua catalana com a element fonamental del nostre patrimoni cultural i social, i la pervivència d’un teixit associatiu amb capacitat de mobilització i voluntariat. Ah, i que encara hi hagi al món gent disposada a complicar-se la vida pel bé comú, que això també és una molt bona notícia.

No tot són flors i violes, però. Molts d’indicadors avisen una i altra vegada del retrocés de la llengua en molts de nivells i usos arreu de tota l’àrea lingüística, i de com molts i molt poderosos processos hi juguen en contra: globalització, superpoblació, migracions, inestabilitat laboral, mobilitat extrema... Precisament a això es refereix l’antropòloga Pepa Nogués quan adverteix: “Tot el que va ajudar a mantenir la llengua durant 800 anys ara ha canviat”.

Feina n’hi haurà, això segur. Per això és un bon moment per sumar-s’hi i empènyer allà on faci falta: ampliar la base, generar nous consensos, estendre el convit...  Ja no és temps de badar.

La qüestió lingüística sol ser sacralitzada o imprecada, però poques vegades resulta indiferent. Sovint ha estat material inflamable, que ens ha fet perdre temps en enceses polèmiques.

La primigènia –ara ja una mica descolorida– va ser la del nom de la cosa, que ja se sap que els humans patim el fetitxisme nominalista per damunt de cap altra xacra. Mirau si va anar gros, que quan encara no existien els negacionistes, aquí ja en teníem. Els dèiem gonelles, però. I eren pesats de no dir. 

Darrerament van més clocpius, diria. Es veu que la “trampa de la diversitat” també els ha atrapat a ells i com que ara hi ha tantes negacions per triar i són tan diverses... el xip d’en Bill Gates, les injeccions de lleixiu, la Terra plana, la tupinada de Washington... De nina només em sabia això dels gonelles i allò dels ovnis del Puig Major, però ara, pobres, l’atomització cultural els deu haver desbordat.

Hi ha hagut més polèmiques arran de la llengua, però. Sempre enrevessades i paralitzants, com el combat a ultrança entre optimistes i catastrofistes. O l’encès debat –de tints pendulars– entre els defensors d’emfasitzar els comportaments individuals, enfront de les actuacions institucionals. I viceversa.

En realitat, però, la interdependència i la complementarietat són clares. És evident que l’imminent relleu generacional és clau per a la vitalitat i pervivència del català i que això depèn en gran mesura de l’actitud i del grau de compromís personal dels ciutadans. Però també és cert que no té gaire sentit –ni és gaire productiu– demanar a les persones que facin un esforç que les institucions no estan disposades a fer. I està bé recordar-ho.

Això és el que ha fet el Consell Social de la Llengua aquesta setmana aprovant un document –proposat, precisament, per l’Obra Cultural Balear– en què es recorda que les institucions de les Illes Balears tenen el mandat estatutari de normalitzar l’ús de la llengua catalana i de crear les condicions per arribar a la plena igualtat quant als drets lingüístics dels ciutadans. Igualment s’hi denuncia que en moltes de les normatives aprovades o en procés d’aprovació, així com en la praxi quotidiana de l’administració, s’ignoren les prescripcions del CSL quant a la regulació normativa d’aspectes vinculats a la llengua catalana.

L’actual context polític i institucional de les Balears –i de la major part dels territoris de parla catalana– és oficialment sensible a la qüestió lingüística. És el moment de reclamar que la normalització de la llengua s’assumeixi com un compromís prioritari i que s’adoptin sense vacil·lacions les mesures necessàries.

No ens podem permetre perdre aquesta oportunitat. Les alineacions de planetes es torben a repetir-se. 

Nanda Ramon és professora