Anatomia d’una deixa
Ha costat. Han passat gairebé set anys des que Jordi Pujol va confessar públicament l’existència d’una deixa a Andorra. Aquest diumenge, per fi, el 30 minuts aprofitava el final de la instrucció del cas Pujol per emetre el primer reportatge que fa la televisió pública per aprofundir en aquest afer. L’audiència en tenia ganes: després del Telenotícies migdia i el Telenotícies vespre, va ser l’espai més vist diumenge a Catalunya, amb 581.000 espectadors i un 23% de quota.
Pujol: els secrets d’Andorra arrencava amb les imatges a vista d’ocell d’un cotxe circulant entre muntanyes nevades per una carretera sinuosa. L’escena era una al·legoria dels embolics de la trama i, a més, ens remetia al misteri dels suposats trajectes per accedir al país veí per fer transaccions econòmiques.
El reportatge enganxava. En cap cas, aquest 30 minuts s’ha de considerar periodisme d’investigació (tampoc pretenia ser-ho). Més aviat tenia la voluntat d’ordenar els fets que se saben fins ara i explicar als espectadors aquells aspectes dels quals hi ha proves i posar en context allò que no s’ha pogut demostrar. En tot cas, se’ns va anar exposant amb claredat l’anatomia d’una deixa. Per variar, la pausa de publicitat al bell mig de l’explicació de la trama de societats pantalla en quatre països diferents tallava el clima d’intriga, gairebé de thriller, en què ens estàvem endinsant. Dos casos generaven impacte. El primer, el de les terreres convertides en l’abocador de deixalles de Cruïlles incomplint la normativa. Ves per on, potser és significatiu que d’un cas proper tan greu i amb un rerefons tan tèrbol no se n’hagués fet en el seu moment un 30 minuts. L’altre cas era el que exposava, amb proves, l’exconseller delegat de la Banca Privada d’Andorra Joan Pau Miquel, on confluïen les irregularitats financeres de la família Pujol amb la guerra bruta contra el Procés. Va sorprendre no veure ni rastre del 30 minuts en els Telenotícies de l’endemà. La cadena, amb certa tendència a l’autobombo, hauria pogut donar valor informatiu a la feina del 30 minuts recuperant la història d’aquest testimoni i que acaba amb la desaparició del banc.
El reportatge va mantenir l’equilibri de versions incloent la participació de Josep Pujol i Ferrussola per defensar el seu pare i l’actuació familiar. Era curiós com, en diverses ocasions, apel·lava a l’afer amb l’eufemisme del “pecat original” del seu pare de no haver renunciat a la deixa el 1980. “El pecat” en una família de mares superiores i missals com a vocabulari que contribueix a suavitzar un seguit de fraus fiscals en què Josep Pujol insistia en repetir “El meu pare no hi pinta res”. La decepció arribava quan el 30 minuts, amb un final una mica precipitat, no podia aclarir l’origen de la suposada deixa ni acreditar operacions suposadament fraudulentes. Esperem que el misteri es pugui aclarir en futurs reportatges en comptes de tornar a un silenci periodístic de set anys més.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
