Anastasia

Normalment se m’activa certa prudència quan he de parlar d’un tema que apel·la directament a la meva experiència personal. Amb això no vull dir que no sigui inevitable escriure sempre des de les pròpies vivències, des d’una perspectiva volgudament individual i intransferible. Normalment, però, procuro que aquestes opinions s’emmarquin dins un context més ampli i transversal, com si necessités tenir la certesa que la meva anècdota serà extrapolable als casos particulars de moltes altres persones lectores. Feta la introducció-justificació-disculpa anticipada, en aquest escrit voldria compartir un afer personal i, sobretot, la reacció emocional que se n’ha derivat. No hi ha cap afany de moralina, ni tampoc no arribaré a cap conclusió, sinó que, per anar en sintonia amb els temps que vivim, em limitaré a posar paraules a una barreja de tristesa i desconcert i, encara que no sigui del tot racional, també de remordiments.

Fa prop d’una setmana, vaig llegir una notícia sobre el cantant britànic que li agradava molt a n’Anastasia, una al·lota russa preciosa, divertida i somiadora amb qui vaig tenir la sort de coincidir l’any 2014 en una feina que l’únic que va tenir de memorable fou, justament, que la vaig conèixer a ella, una espurna de llum en un entorn literalment gris i fosc, per aquelles coses d’un tipus de disseny arquitectònic industrial que et feia sentir com si treballessis en un búnquer. Amb n’Anastasia ens vam fer còmplices i, de retruc, amigues: els nostres universos eren molt diferents i, tot i així, vàrem crear un vincle basat en l’empatia i la curiositat per l’entorn de l’altra, conscients que l’heterogeneïtat de les nostres personalitats i trajectòries vitals era fonamentalment enriquidora i prou estimulant per allargar el vincle personal quan la coincidència laboral es va haver acabat.

Les quedades amb n’Anastasia eren regulars però no excessivament freqüents. Ens manteníem al dia a través de les xarxes socials i ens demostràvem que érem allà, encara que no fos físicament, mitjançant aquesta mena de comunicació fàctica que el WhatsApp ajuda a vehicular. Podíem estar un parell de mesos sense veure’ns i, tanmateix, s’establia una familiaritat sorprenentment genuïna cada vegada que ens retrobàvem per sopar, per fer una infusió o simplement per passejar un parell d’hores. A finals de 2018, n’Anastasia va venir a la petita festa d’aniversari que vaig organitzar per celebrar els 25 anys i, a començaments de 2019, em va demanar si podíem quedar per fer un cafè, afegint, tot seguit: “si em veus, però, no t’espantis”. Naturalment, poques coses espanten tant com aquesta advertència, i el dia de l’encontre em vaig trobar una Anastasia absolutament canviada: cabells curts, cara inflada, ulls cansadíssims i una mandíbula coberta per una bufanda que, quan vàrem tenir prou intimitat, va destapar una barbeta intervinguda quirúrgicament. Al coll també li havien fet un forat, i les genives s’havien vist tocades per aquell tumor que, segons em va explicar, li havien trobat en una fase molt avançada. Vaig plorar amb vergonya, perquè era insultant que jo em posés a plorar mentre ella, somrient, m’animava i em deia que tot aniria bé.

Després d’això vàrem quedar alguna vegada més, i el càncer semblava remetre, però els ingressos eren habituals i n’Anastasia em va preguntar si podia avisar-me ella quan es trobés prou bé per quedar. Així va anar passant un 2019 que va donar peu a un 2020 pandèmic que va trastocar-nos la vida completament. Amb n’Anastasia no hi vaig parlar, durant aquest temps, potser perquè els drames s’estenien arreu i, egoistament, en tenia prou de procurar mantenir certa estabilitat mental jo mateixa. El 2020 va passar molt ràpid o molt lent, segons com es miri, i el mateix ha ocorregut amb el 2021. I és per això que la setmana passada, com deia, quan vaig llegir una notícia sobre aquell cantant britànic que li agradava a n’Anastasia, vaig anar a escriure-li que havia estat pensant en ella, però el seu telèfon ja no existia. Aleshores la vaig buscar a Instagram i el cor se’m va encongir en veure que les darreres imatges on estava etiquetada s’acompanyaven de peus de foto que, amb data de 2019, expressaven dolor i incredulitat per la seva pèrdua.

A la meva habitació, vaig plorar i em vaig sentir molt estranya, entre culpable i desconcertada, per no haver tingut la manera de saber, per mitjà de cap contacte, que, mentre el món embogia i es confinava i patia i combatia un enemic invisible que encara ens ronda, n’Anastasia havia deixat d’existir: nosaltres ploràvem per una vida que se’ns estava limitant i ella no va saber mai què era el covid. Algú podrà concloure que cal estimar la vida perquè mai se sap i tot això, però jo, avui, simplement voldria deixar per escrit que el món va ser una mica més habitable mentre n’Anastasia va viure, i que la trobaré a faltar.

Laura Gost és escriptora