Anant per la vida com si fos nostra

Acabam el juliol. Ens queda encara tot un agost per endavant i, després, ve un setembre carregat de no massa bons auguris. Mirar les notícies – de rebot, ni se us ocorri mirar-les periòdicament i sistemàtica– ens aboca a un desfici i una preocupació que necessitam poder situar i digerir, generant espais per agafar aire i tornar a capbussar-nos en aquesta inevitable espiral d'"emergències cròniques", que diu Ivan Murray: clima, energia, aliments, migració... Unes emergències que se'ns fan cada cop més evidents i que capgiren i capgiraran radicalment la nostra coneguda i normalitzada 'normalitat'.

Davant aquesta realitat, reivindico una mirada a fons a la resiliència. Un concepte que agafa un protagonisme necessari per la imprescindible adaptació –esperem que positiva–, i no negació, als canvis que ja es comencen a viure, en el pitjor dels casos, i a intuir i anticipar, per als que encara estam situats al costat privilegiat del món, del temps i de la vida.

El patró de la resiliència és la lemniscata, l'infinit. El canvi és un moviment infinit, una cosa que es dona de manera contínua en l'evolució i que és el moviment natural de la vida. D'acord amb aquest símbol, l'evolució passa per les fases de creixement, conservació, col·lapse/crisi i, finalment, (re)organització. Davant la sensació, per molts, que estam en un canvi d'era, que estam davant una crisi civilitzatòria que ens aboca a un col·lapse definitiu, la lemniscata ens permet aferrar-nos a la idea que el col·lapse és una fase necessària per a la reorganització i el reeiximent. El com ens (re)organitzem i reeixim d'aquesta gran cruïlla civilitzatòria i, concretament, d'aquest capitalisme en fase terminal, és on ara cal posar tota la nostra intenció.

Per això cal una mirada àmplia, que no hi cap dins els marges ni les respostes que es puguin generar des de la política actual de les corbates i que requereix entendre la dimensió àmplia del que estam per viure. Elisabeth Kubler-Ross fa una anàlisi del cicle de reacció que, aplicat al col·lapse, i en molts altres escenaris, tendria cinc etapes: la negació, l'angoixa, l'adaptació, la depressió i l'acceptació. Tal com explica Carlos Taibo en el seu llibre Colapso, "en aquest cicle és possible apreciar moments molt delicats; també, però, se'n revelen d'altres que obren la porta a l'esperança respecte del futur". La nostra pròpia conclusió és que com abans ens situem col·lectivament en l'acceptació, abans abocarem l'energia i els esforços a generar tot el que està per fer en el marc d'una transició cap a altres maneres d'organitzar-nos socialment i econòmica, que ens permetin superar les angoixes i depressions vàries, amb respostes col·lectives, d'autogestió comunitària i que ens permetin emancipar-nos i saltar del comboi que va directament i a tota velocitat cap al precipici.

En aquest sentit, no són pocs els espais que es generen per repensar-nos col·lectivament dins dels paràmetres del que entenem com a transició ecosocial. Aquests dies, a Basoa (Bizkaia), es celebrava Communia 2022, una trobada per pensar col·lectivament eines d'autonomia i contrapoder organitzada per la Xarxa o Projecte Artea. Del 22 al 28 d'agost es prepara també la trobada 'Sobremesa', set dies per reflexionar i pensar de manera conjunta perspectives de futur que suscinten les múltiples crisis interconnectades. Com aquestes, moltes altres trobades es generen per pensar aquests futurs possibles i desitjables: escoles d'estiu, formacions, espais de lectura, debats... També aquí, a casa nostra, es prepara el segon Aplec Jove al setembre, a Manacor. Un espai de trobada i debat del moviment juvenil mallorquí, autogestionat, amb una clara ambició transformadora. Xerrades, tallers, debats i concerts, prioritzant la presència de joves en la tasca formativa, enguany l'Aplec es convoca sota el títol 'Entendre Mallorca per transformar-la'. 

Així, l'estiu esdevé, també, un necessari oasi per al temps i les reflexions compartides, per a les trobades que enriqueixen, per a un temps que, a més de celebrat, ens pugui enriquir personalment i col·lectivament. Un temps per pensar, practicar i consolidar les maneres i formes d'anar per la vida com si fos nostra, com reivindiquen des de Centro Social Seco, un centre social autogestionat a Madrid que el mes de febrer va celebrar el seu 30è aniversari amb el lema 'La vida en rosa: 30 años yendo por la vida como si fuera nuestra'. Fem-ho, doncs, nosaltres també.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB