Les (a)motos

Resulta que la nostra policia s’ha posat en plan redada i ha començat a controlar si motos que circulen per l’atepeïda xarxa viària del país respecten la senyalització horitzontal. No sé si s’ha de celebrar o no, perquè quan veus un control se’ns activa un primari sentiment de solidaritat. Ja se sap: és la reacció atàvica contra el principi d’autoritat que, en major o menor grau, tots experimentem quan es manifesta. Però que de cinc-centes motos controlades se n’hagin sancionat més de quaranta no sé si és una bona notícia o el símptoma evident d’alguna disfunció. Per als que circulem cada dia per les carreteres andorranes —i no només, per les de fora també— no hi ha dia que no ens esgarrifem amb alguna maniobra temerària, amb alguna invasió de carril, amb algun ensurt. Com deia algú, semblaria que a Andorra la línia contínua és el carril moto. Cert que ni les maniobres temeràries, ni les invasions de carril ni els ensurts són patrimoni exclusiu de les motos (ni dels motoristes, naturalment). El cap de setmana, en un viatge d’anada i tornada al Priorat, vaig malcomptar una desena de situacions en les quals va anar d’un pèl que no hi hagués una desgràcia, cosa que em fa tornar a creure en intervencions divines, jo diria que amb la dels mai no prou lloats àngels de la guarda, dolces companyies. Amb motos i sense motos. Sí, l’hivern se’ns ha fet a tots molt llarg i hi ha ganes boges de platja i fideuà, però potser que ens ho comencem a prendre tot amb una mica de calma.