Ni amnistia ni indults

Dèiem ahir que, al sistema polític espanyol, té un acomodament molt més fàcil la ultradreta que no pas l'esquerra (ni que sigui centreesquerra reformista, com la d'Unides Podem). N'hem tingut una demostració fefaent amb la votació de la proposició de llei d'amnistia a la mesa del Congrés, que ha estat tombada per la suma dels vots del PSOE amb els del PP i els de Vox. Unides Podem ha estat l'única formació que ha votat a favor de debatre —almenys això: debatre-la a l'hemicicle— la proposta presentada conjuntament pels partits independentistes catalans (que naturalment no han tardat ni un segon a fer-se retrets entre ells, sobretot de JxCat cap a ERC, en plena agonia per la negociació de la investidura i el nou Govern).

Els socialistes, doncs, han preferit alinear-se amb el PP i Vox abans que amb els seus socis de govern, també —o sobretot— en aquesta qüestió. El PSOE, de fet, fa temps que té interioritzat que li anirà millor (en especial, quan governa) com més s'acosti als postulats del PP en les qüestions fonamentals, que són primer la unitat d'Espanya, després la unitat d'Espanya i finalment l'economia, per aquest ordre. Com que els presos polítics catalans van posar en perill la unitat d'Espanya, ni són presos polítics ni són res, com es va encarregar de subratllar fa uns dies el ministre de Justícia, aprofitant-se de la molt discutible “normalitat” amb què es va produir el retorn de l'exconsellera Meritxell Serret des de Brussel·les. Mentrestant, la proposta d'indults activada per aquest mateix ministre ha quedat enrocada al Tribunal Suprem, que va demanant informes a tort i a dret (a l'Advocacia de l'Estat, al Tribunal de Comptes, a qui sigui) per tal d'anar posposant una decisió que molt possiblement acabi sent negativa. El primer socialista que va parlar d'aquests indults, Miquel Iceta, no n'ha tornat a dir res (si més no, en públic) d'ençà que és ministre. I tindria sentit que ho fes, en el sentit que, com a ministre de Política Territorial, també li pertoca un bocí de la indesitjada carpeta catalana.

Ja que hem esmentat Brussel·les, en dos dies el Consell d'Europa (dilluns) i la Comissió Europea (dimarts) han cridat l'atenció a l'estat espanyol perquè modifiqui la seva legislació en matèria de llibertat d'expressió, perquè es considera que és excessivament restrictiva. És una manera diplomàtica d'expressar el rebuig internacional que causen les condemnes i empresonaments d'artistes a Espanya (Hasél, Valtònyc i altres) per lletres de cançons o continguts d'obres de creació, un cas que no és el dels presos polítics però que n'és evidentment limítrof. Un país amb una justícia que crea crispació social ficant rapers a la presó, que emet euroordres contra polítics electes, que treballa incansablement per aconseguir que es retiri la immunitat d'uns diputats al Parlament de Brussel·les, no és un país democràticament fiable, per molt que els seus dirigents presumeixin de “democràcia plena”. Precisament, com més en presumeixen més en evidència es posen davant del món.