OPINIÓ

Una altra generació sense novel·la?

CARLES CABRERA
CARLES CABRERA Doctor en Filologia Catalana

Riba i Sagarra es picaren les crestes a propòsit de si convenia o no que existissin novel·les en català. El poeta temia la democratització que venia aparellada amb el gènere, però quan es resolgué l’anomalia el novel·lista s’hi apuntà i donà lloc a la publicació d’'All i salobre' (1929) i 'Vida privada' (1932). El període el sintetitzà el catalanòfil Alan Yates en el clàssic 'Una generació sense novel·la?' (1975). Miquel Llor s’hi suma sobretot amb 'Laura a la ciutat dels sants' (1931) i Carles Soldevila signa la trilogia de 'Fanny' (1929), 'Eva' (1931) i 'Valentina' (1933).

A una generació ja més jove pertanyen Espriu, Rodoreda i Villalonga, que s’estrenen devers la dècada dels trenta. Fa cosa d’un mes enraonava en aquest mateix espai d’'A fondo' de Soler Serrano, programa que entrevistà els dos primers. Espriu hi al·ludia a l’acarnissament de la crítica sobre la seva prosa primerenca, mentre Rodoreda aprofitava per blasmar un cop més els quatre primers llibres que ens lliurà: 'Soc una dona honrada?' (1933), 'Del que hom no pot fugir' (1934), 'Un dia en la vida d’un home' (1934) i 'Crim' (1936). Villalonga, mentrestant, arrancava amb 'Mort de dama' (1931), d’escassa repercussió al continent però que a Mallorca suposà un escàndol notable. Es parlava fins i tot de tirar-lo a la mar, però es conformaren amb llançar-hi una dotzena d’exemplars de l’obra.

En esclatar la Guerra, de totes les terres de parla catalana, només Mallorca resta fora de la dominació republicana; 'La Nostra Terra' (1928-36) quedà immediatament prohibida. Això ja hauria d’haver encès totes les alarmes a Catalunya, però s’estimaren més deixar-se seduir —tampoc els en quedava d’altra— pels cants de sirena de falangistes 'bons' com Dionisio Ridruejo, que s’esmicolaren arran de l’ocupació de Lleida l’any 1938 amb la derogació immediata de l’Estatut. El 1939 ha estat qualificat com a any 0 de la literatura catalana. S’imposarien conceptes com el d’(auto)censura, autarquia, exili, adanisme cultural, etc. Durant els anys que transcorregueren fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, s’estamparen no més de mitja dotzena de llibres en català.

Per la vocació majoritària del gènere, a la novel·la li tocà el rebre. I assistírem a l’eclosió d’una altra generació sense novel·la. El premi Crexells de preguerra amb què Rodoreda s’havia erigit per 'Aloma' (1938) se substituïa ara pel Nadal amb un canvi d’idioma gens anodí. El primer se l’enduia 'Nada' (1945) de Carmen Laforet, ambientada a Barcelona, i també hi optaria Villalonga el 1955 amb la traducció de 'Bearn o la sala de las muñecas'. Ignasi Agustí esdevenia Ignacio Agustí i baratava la poesia i el teatre per la novel·lística per donar lloc a la nissaga de 'La ceniza fue árbol' (1943-1972) mentre que José Maria Gironella triomfava amb novel·les-riu com 'Los cipreses creen en Dios' (1953). Porcel m’explicava que Gironella integrà el jurat del Ciutat de Palma en què ell debutà amb 'Solnegre' (1961) i que només de llegir-ne la primera frase ("feia un sol que cremava el cul a les llebres"), Gironella conclogué que, sols per allò, l’autor mereixia ser el vencedor, perquè sempre havia lamentat molt no haver escrit la seva producció en català. Autors com Sebastià Juan Arbó s’hagueren de decantar pel castellà, i com que no era una qüestió purament lingüística, a Llor l’obligaren a demanar perdó per la seva obra més agosarada i del 1947 data 'El somriure dels sants', perquè la gent de Comarquinal havia guanyat la Guerra.

El final de la Segona Guerra Mundial tomba el curs dels esdeveniments. En els cinquanta, tanmateix, encara molts pocs gosen escriure en català; seran els tres joves de la Segona República els qui migrin a la llengua o tornin a l’escriptura. Però Espriu transvasa a la poesia i el teatre i es converteix en màxim representant de la lírica a causa del decés de Riba el 1959, de manera que es convertiran en els dos referents de la novel·la Villalonga, que retorna al català amb 'El lledoner de la clastra' (1958) i l’original de 'Bearn' (1961), i Rodoreda, de l’exili estant, amb la represa de 'Vint-i-dos contes' (1958) i 'La plaça del Diamant' (1962). El malson pareixia haver-se acabat.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF