OPINIÓ

Les ales dels ocells

JOAN MELIÀ
JOAN MELIÀ

Si no els interessa la llengua, la cultura, els costums, la història... d’un poble, ¿per què no se’n volen desprendre? Si fins i tot pretenen fer desaparèixer aquesta llengua, aquesta cultura, aquests costums i aquesta història, per què no deixen que els ciutadans que hi pertanyen s’organitzin pel seu compte? No deuen quedar gaire més aspectes a desitjar si no són el territori o la feina d’aquesta gent. Un projecte de viure junts en aquestes condicions no és mai un projecte de convivència, sinó de domini i de submissió. Ja ho deia fa dos dies Diego Pérez de los Cobos, el coordinador de les actuacions policials de l’1-O: “la llei està per damunt de la convivència”. Innocents, els qui pensàvem que la llei era per garantir i facilitar la convivència.

La voluntat de mantenir la unió o de promoure la separació política entre col·lectius humans pot tenir orígens molt diversos. Abans de la celebració de l’1-O, en les converses sobre si els catalans tenien dret de fer el referèndum, un argument en contra era que, si els catalans els feien, altres comunitats també voldrien fer-lo i es crearia un problema perquè Espanya es desfaria. En aquest argument hi ha la principal raó a favor de fer-lo, perquè qui l’argumentava donava per cert –sense témer-se’n– que els resultats que sortirien serien favorables a la separació. Per tant, que la ‘unitat’ és forçada. La por del resultat del referèndum seria la millor prova de la necessitat democràtica de deixar-lo fer.

Les raons per decantar-se a favor de la unió o de la separació són múltiples. I aquesta diversitat pot fer que el que per a unes persones és el detonant principal de la seva presa de posició per a d’altres no ho sigui, sinó que sigui un altre.
En aquest sentit, si agafam com a exemple la voluntat de mantenir la vitalitat de la comunitat lingüística catalana, les limitacions que el model lingüístic estatal imposa a la llengua catalana pot haver condicionat determinades persones a optar per opcions independentistes, cosa que no haurien fet si aquest model fos igualitari; més adequat, per tant, per a la consecució dels seus desitjos. En aquest cas l’opció política esdevé un instrument per assolir un objectiu lingüístic (o social, si voleu).

Una ordenació igualitària del model lingüístic de l’Estat segurament hauria fet que no fos tanta la voluntat de separar-se’n. Un model en què tots els ciutadans, amb independència de la comunitat lingüística històrica a què pertanyessin o amb què s’identificassin, tinguessin els mateixos drets lingüístics i les mateixes obligacions que els altres. No és igualitari un model en què uns ciutadans són obligats a ser bilingües (si no volen abandonar la seva llengua familiar o territorial) i uns altres poden ser monolingües; un model en què uns han de renunciar a l’ús de la seva llengua de manera quotidiana i en el territori propi mentre que uns altres no cal que ho facin en qualsevol punt del territori estatal; un model en què uns poden ser atesos en la seva llengua a qualsevol indret en anar al metge i uns altres no tenen aquest dret garantit ni en el propi territori, després de quatre dècades de ‘democràcia’.

Un estat realment igualitari –no sols en el vessant lingüístic, és clar– afavoriria la convivència i la permanència i projecció de les diverses comunitats lingüístiques que conformen el seu territori. Seria, per tant, molt més acceptable per a tots els que valoren la riquesa de la diversitat, com a base de la igualtat i la democràcia. Així i tot, i com indica J. Fishman quan descriu els diversos graus d’un procés d’interrupció lingüística, tot i ser l’estadi més allunyat de la interrupció, no deixa d’haver-hi un perill potencial pel fet que la comunitat lingüística amb tots els drets plenament reconeguts continua depenent d’una estructura política superior amb poder per a fer retrocedir el nivell de reconeixement d’aquests drets.

Una bellíssima cançó de Mikel Laboa ('Txoria txori') ve a dir que “si li hagués tallat les ales, no s’hauria escapat... però hauria deixat de ser ocell i jo el que estimava era l’ocell”. En el nostre cas, però, el que no poden suportar és que siguem ocell; per tant, tallar-nos les ales és una prioritat.

La situació sociolingüística de la llengua d’una comunitat no és un factor independent, sinó que és un símptoma del grau d’autocontrol que té, en tots els aspectes, sobre ella mateixa.

Vagi aquest article en recordança de l’amic Jaume Serra i Vidal, sempre a punt tant de posar-se al davant com de fer costat en les iniciatives per a retornar-nos la flama.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF