N'hi ha per alarmar-nos

Es nota que aquest govern espanyol és el més progressista de la història per la llibertat que dona a les seves comunitats súbdites. Ara que s’acabarà l’estat d’alarma cadascuna podrà decidir les seves pròpies restriccions. Que l’última paraula la tingui el Tribunal Suprem no fa res més que donar-nos tranquil·litat. Es veu que anem tan sobrades de confiança en la justícia que ja podem posar a les seves mans també les vulneracions de drets que es derivin de la pandèmia. De la resta de vulneracions de drets ja se n’ha ocupat, amb èxit, anteriorment. Tot continuarà anant bé. Vosaltres no patiu, que ja pateixo jo. 

Hi ha hagut més d’un any per pensar com sortim d’aquí i tinc la sensació que aquest final d’estat d’alarma enxampa tothom en pijama. No és una imatge agradable. La gent quan es compra un pijama no acostuma a pensar que en algun moment el pot veure algú altre. S’acaba aquesta excepcionalitat però la pandèmia continua i la majoria de la població no estem vacunada. Podrem tornar a quedar a sopar amb les amistats per horari però continuarem amb la intranquil·litat de contagiar-nos. Amb tot el que hem aguantat fins ara, seria molt mala sort. Explica-li al virus que portes més d’un any fent bondat. Que has fet tot el que t’han dit. Que no has vist pràcticament a ningú. Que has anat a treballar i t’has tancat a casa totes les nits. Que no has sortit del teu municipi. Que t’has perdut una altra primavera. Explica-li que se t’està fent tot tan llarg que has decidit que tu ja no pots tenir febre, ni perdre el gust, ni l’olfacte ni passar per on han passat milions de persones arreu del món. Digues-li que l’únic que permets que se t’enteli és el mirall del lavabo després de dutxar-te. Que ja no pots més i a sobre ets de les privilegiades. S’acaba l’estat d’alarma però encara no s’han activat totes les alertes per cuidar aquest estat mental fragilíssim de bona part de la població i que és la gran factura que ja estem pagant. Digui el que digui el Suprem. 

La urgència econòmica és extrema. Entre altres coses perquè en cap moment s’ha pensat seriosament en quines alternatives oferia una aturada mundial com la que hem viscut. No s’ha fet un pla que repensi la nostra manera de viure. Al contrari. Es reforcen, com si calgués, les multinacionals salvatges i es menyspreen les veus petites que ho són, només, perquè tenen menys capacitat financera. Els donen, això sí, els premis i el reconeixement. Però no el poder. El privilegi no es redistribueix perquè la por ens marca el camí. El deixem a les mans de sempre i acceptem la derrota. Autoritzem que les nostres vides depenguin de qui mou els fils perquè nosaltres ja tenim prou feina a sortir-nos-en un dia rere un altre. No és un retret. És una evidència. Fa més d’un any que el món sencer es va aturar i quan sembla que torna a engegar molt a prop de l’antiga normalitat, estem disposats a pujar-hi de nou i arribar a temps a cobrar la jubilació. No sé si podem fer gaire més com a humanitat. Potser la culpa la tenen, com sempre, les expectatives. I mira que venen frenades amb el passat. 

Amazon no va pagar el 2020 cap tipus d'impost de societats en vuit estats europeus on va facturar 44.000 milions d’euros, entre ells, Espanya. Ho va poder fer legalment gràcies a facturar en una societat situada a Luxemburg. El paradís és un concepte molt particular i massa exclusiu. No sonen les alarmes de cap estat, quan això passa, perquè passa gràcies a tots els estats. El que us deia. La setmana que ve serà una setmana nova però no serà diferent.

Natza Farré és periodista