OPINIÓ
Opinió 28/08/2020

Estat d’alarma opcional i sense estat

4 min

Professor de la UIBEn qüestió de poques setmanes hem passat de l’eufòria a les lamentacions. Les autoritats s’esforcen a responsabilitzar la ciutadania de la segona onada de covid –que la nostra part de responsabilitat hi tenim, és clar!–, però no perceben que és francament contradictori repetir com lloros que som “territori segur” i treballar perquè tornin a venir tots els turistes que calgui i, a la vegada, insistir a la població que “no ens relaxem”. Si som al bell mig d’una pandèmia que ha costat i costarà la vida de massa gent, allò que s’ha de preservar per damunt de tot és la vida, i tota la resta és risc que s’assumeix o no. No és tan complicat d’entendre.

Ha de ser ben difícil, en tot cas, prendre decisions en moments tan complicats, i especialment en una comunitat com la nostra, monopolitzada per la indústria turística i els seus interessos, que són transversals perquè tot, al cap i a la fi, depèn d’això. Però ni aquí ni enlloc aquest cop no ho salvarà “l’economia” inadjectivada, com si l’economia fos Déu o un ens abstracte sense noms, llinatges, interessos i relacions de poder. Com si l’economia no pogués anar en un sentit, o en un altre. Com si l’economia no pogués estar supeditada a la democràcia en lloc d’estar al servei d’una ortodòxia que només beneficia uns pocs. Per voler reactivar l’economia a tota costa, ens hem quedat sense temporada turística, hem posat la salut pública en risc i l’any que ve ja ho veurem. En qualsevol cas, a la meitat de la població activa balear que en aquests moments no té feina no la salvarà “el mercat”, ni a les seves famílies, ni a la gent que és a les UCI, tampoc: les salvaran les cures, les que procura la societat i aquelles que l’Estat hauria de procurar.

La societat ja ho feia i ho fa, a través de la solidaritat social, el suport mutu, la cura dels majors, els infants, les persones dependents... Tasques que recauen majoritàriament sobre les dones, sobretot si l’Estat continua essent residual en aquest aspecte, i tan ineficient com per fer que una proposta necessària com l’ingrés mínim vital frustri les expectatives de milers de famílies sense recursos per la burocràcia. Poc se’n parla, de la conciliació, un dels punts clau de la tornada a l’escola: un altre mantra que només serà possible si l’Estat reconeix i dona valor a les tasques de cures i, per tant, les institucions compensen una feina que és insubstituïble per a la reproducció social i que, hi insistesc, fan majoritàriament les dones, per molt que parlem de ‘famílies’. Si no hi ha opció que un dels dos progenitors pugui fer-se càrrec dels fills remuneradament, malament ho tenim.

L’Estat, o les administracions, si voleu, han d’exercir la seva responsabilitat, a través de subsidis, de serveis públics ben dotats i d’una planificació de la política econòmica que, en lloc d’esperar que tot torni a la vella normalitat, en dibuixi una de nova, molt més equilibrada i en la qual càpiga tothom. I ja que hi som, si pot ser una nova normalitat amb menys desigualtats de les que teníem, millor. De moment, jo no hi veig aquesta necessària mirada llarga.

Em tem que la societat (i sobretot les dones) farà la seva part, però l’Estat no estarà a l’altura de les circumstàncies. Potser per allò que deia el vell Marx, que els estats són funcionals al capital i no s’atreveixen a esmenar la doctrina neoliberal: l’Estat ha de continuar essent residual davant el mercat. Així ho podem interpretar a partir d’alguns signes (com la renúncia a apujar imposts a les grans fortunes, a regular les socimis o a gravar les empreses més contaminants), i especialment de la darrera roda de premsa de Pedro Sánchez a quinze dies de l’inici del curs escolar i amb les pitjors dades de positius des del març. Més enllà del regateig polític i d’impresentables com Ayuso i companyia, les comunitats –que gestionen el que resta d’estat del benestar després d’una època de retallades– necessiten alguna cosa més que un estat d’alarma ‘opcional’ o que ens ofereixin soldats per fer de rastrejadors.

Això sí, Sánchez ha oferit allò que tant agrada avui en política: un relat. Un relat que diu que “l’educació és una prioritat” i que “les escoles seran l’espai més segur que els nins poden trobar”... Ai, quin perill! Si, a més de relat, hi hagués un estat realment preocupat per l’educació i altres prioritats de primer ordre, aquesta preocupació es materialitzaria en més recursos disponibles, i jo, de moment, no els veig, ni crec que venguin de la renúncia d’imposts ni de negociar els pressuposts de 2021 amb Ciudadanos.

“És que si no s’activa l’economia res no funcionarà”... Perdoni? I si resulta que el que cal reactivar de bon de veres és l’Estat, allò públic, perquè entre altres coses, marqui unes altres regles del joc en economia i es prioritzi la vida enfront del negoci? De moment, ja ho veieu: l’estat és opcional.

stats