Ajut militar i ajut humanitari
Estem vivint una situació en la qual, independentment de les preteses raons que pensin tenir uns i altres, la dinàmica ha derivat, sense prou motius, en una agressió i invasió d’un país contra un altre i en una actuació de força amb greus conseqüències per a la seva població civil. Els interessos geopolítics de molts governs externs han provocat decisions de suport diplomàtic, d’ajut militar i d’acolliment de refugiats per part de molts països. I, cada cop més, els espectacles de patiment de persones estan creant una voluntat d’ajut humanitari en molts ciutadans i organitzacions civils, arreu del món. Deixo de banda tots els aspectes diplomàtics i polítics, per fer senzillament uns comentaris al tema militar i a l’ajut humanitari civil.
1. Suport militar. Els camins possibles d’aquest ajut són dos: enviar combatents a lluitar juntament amb l’exèrcit del poble agredit o proporcionar-li armes per augmentar la seva capacitat de defensa. Cal ser molt curós amb el primer, ja que suposaria una declaració de guerra, i la conversió d’una guerra local en un enfrontament més ampli que podria donar lloc a l’aparició de nous combatents i provocar una guerra d'abast més general. El segon, que ja s’està seguint, és menys espectacular, però no deixa de tenir perills, segons quina sigui la reacció de l’agressor.
Un aspecte positiu que poden tenir aquests ajuts és la seva capacitat dissuasiva, un efecte que també es pot arribar a aconseguir, encara que sigui menys segur, no amb ajuts a l'agredit sinó amb sancions de caràcter econòmic i polític a l'agressor. A l’hora d’avaluar els possibles resultats cal tenir en compte dos escenaris:
a) Si es donés el cas que l’agressor, valorant erròniament la diferència de les forces inicialment enfrontades, hagués previst que els seus objectius s’aconseguirien amb certa facilitat i sense gaire cost en vides pròpies i alienes, al ser conscient del seu error podria acceptar renunciar a una part dels seus objectius, aturar l’acció violenta i retornar a la negociació. Aquesta és una possibilitat difícil que es materialitzi tenint en compte el caràcter personalista i poc democràtic del líder agressor, però cal fer tots els esforços per intentar-ho.
b) Si persistís l’agressió, caldria mantenir l’amenaça d’ampliar l’ajut fins a una certa intervenció exterior que evités la destrucció i la desaparició del país, però, com ja he dit, entrem en un terreny ple d’incerteses i de perills. La gran dificultat és que la major part dels països que donen suport als agredits són democràcies amb governs prou assenyats i representatius, cosa que no és el cas del líder del país agressor. Això pot fer pensar a aquest darrer que, per molt que ho diguin, els primers no s’atreviran a fer efectiva l’amenaça. En aquest cas l’única sortida, desagradable però possible, seria procurar augmentar el coneixement dels ciutadans del país agressor de les crueltats del seu exèrcit, i fer paleses les conseqüències individuals de les sancions econòmiques. Això podria posar en marxa un moviment per canviar la política del seu líder. No és fàcil però tampoc impossible.
2. Ajut humanitari. Milions de persones necessiten ja, i necessitaran durant un temps potser llarg, ajuts després que s'hagin quedat sense feina, sense habitatge i sense recursos. Tres consideracions senzilles:
a) Els governs europeus i la mateixa UE hauran de fer esforços urgents i importants per fer front a la situació, tant militar com humanitària. Estiguem preparats per acceptar augments temporals d’impostos o d’endeutament, així com retallades en altres partides pressupostàries que ens puguin afectar personalment.
b) Seran també imprescindibles actuacions complementàries privades, tant de persones com, sobretot, d'organitzacions especialitzades del sector social. És bo que una part molt important de l’ajut dels ciutadans es canalitzi a través de les organitzacions més fiables, per la seva expertesa en el coneixement i la valoració de les necessitats reals. Es tracta de posar-se voluntàriament a la seva disposició, per treballar-hi directament, per proporcionar ajuts dineraris o per aportar recursos físics (aliments, roba, eines, instruments o altres...).
c) M’agradaria acabar amb una idea concreta que té un aspecte un xic paradoxal. Crec que és més efectiu contribuir amb diners que no amb recursos físics. Aquests podrien no ser sempre els que més es necessiten; en canvi, les organitzacions podran adquirir el que necessiten si se les pot finançar.
Però, d'altra banda, una aportació adequada de recursos físics pot tenir alhora l'efecte de millorar la sostenibilitat, ja que aquesta exigeix polítiques intenses de reutilització d’objectes i eines. Per tant, les donacions materials, després d’una adaptació o d’una reparació si cal, estan molt en la línia de les exigències de reaprofitament de tot el que hem utilitzat i que estàvem acostumats a guardar en un armari o en un racó, o a llençar a la deixalleria. Cal allargar al màxim la vida útil de tot l’estoc de què disposem. Evidentment, han de ser coses que conservin la seva plena utilitat encara que potser no siguin del darrer model. Compliríem amb una sola acció una doble finalitat: solidaritat i sostenibilitat.
