Això va de patriotes, no de militants
És coneguda la sentència del psicòleg nord-americà Abraham Maslow que diu que si només tens un martell, tendiràs a veure tots els problemes com si fossin un clau. I això és el que passa amb algunes anàlisis polítiques que veuen mort el camí cap a la independència de Catalunya. Efectivament, si el marc mental d’anàlisi amb què s’observa la realitat política dona tot el protagonisme a l’acció governamental i partidista, com és habitual, no és gens estrany que s’arribi a la conclusió que l’independentisme fa figa. I, tanmateix...
TANMATEIX, l’afany d’independència és ben viu, malgrat tots els qui l’han volgut ofegar, d’allà i d’aquí. És una mica avorrit haver de tornar a recordar que si alguna cosa va caracteritzar el despertar del son –del malson– autonomista i el desvetllament de l’aspiració a la independència de molts catalans a principis de segle, és que va ser un moviment de baix a dalt i no de dalt a baix. Allò d’un model bottom up i no top down. Hi ha prou dades per demostrar-ho, però potser una de les més significatives és el fet que aquesta dinàmica ha fet trontollar –i encara va pel pedregar– tot el mapa polític que des de la restauració de la Generalitat de Catalunya havia regit el destí polític del país.
EL CAS és que partits de llarga tradició han desaparegut, se n’han creat de ben estantissos, hi ha hagut crisis internes que n’expulsaven els principals referents, tenim partits que s’han vist forçats a entrar en inacabables derives refundadores... Fins i tot el partit històricament més inestable però que després del seu darrer daltabaix de 2010 és l’únic que s’ha mantingut orgànicament fort –parlo d’ERC, esclar–, paradoxalment, ho ha aconseguit gràcies a l’assumpció interna del més radical i ràpid gir de discurs i estratègia que mai ningú s’hagués imaginat del partit que es pretén més independentista de tots el que es fan i es desfan. En definitiva: que si algú encara mesura l’estat de salut o l’agonia de l’esperança independentista a través de les lluites partidistes, si creu que hi va a remolc, és que no ha entès res o que vol amagar de què va tot plegat.
S’HA DE DIR, però, que de l’oblit de la lògica del baix a dalt tampoc no se n’han escapat les organitzacions de la societat civil que en algun moment l’han liderada, o es pensaven que ho feien. Mentre es van limitar a canalitzar les mobilitzacions populars, van aconseguir el reconeixement d’allò que els venia de sota. Però quan han tingut la temptació de dirigir-les, quan han anat deixant el sota per enfilar-s’hi damunt, han començat a vacil·lar. Només per donar una dada, i si no me’n deixo cap, a més del Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent de 2018 proposat pel president Quim Torra i liderat per Lluís Llach, ara l’ANC promou una Conferència Nacional per decidir com “fer efectiva” la independència, i encara més recentment el MxI ha anunciat una Segona Conferència Nacional per a l’Estat Propi a celebrar d’ara a primers de 2023. Això, deixant a part altres manifestos, plataformes –darrerament, l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació– i les crides a entrar en “nous cicles” polítics. Massa pretendents a dirigir “unitàriament” unes aspiracions populars tan poc orgàniques!
NO ES TRACTA de menystenir la importància dels partits ni de les organitzacions cíviques a l’hora de culminar la independència. Són imprescindibles. Sempre que no oblidin el més important: que l’aspiració independentista no té militants sinó patriotes estretament vinculats a un profund sentiment de dignitat nacional i compromesos amb un insubornable i incombustible anhel de llibertat política. Per això, especular sobre si l’independentisme s’ha mort, si està a punt de fer-ho o, pitjor, vantar-se d’haver-lo matat, a més d’una infàmia, és ceguesa. Per entendre-ho, deixem estar el martell que va de dalt a baix, i agafem la falç que sega arran de terra!
