03/03/2021

Això no és un rap

2 min

Jo diria que el mal més gran de les monarquies d’ara –no pas de les medievals– és justament allò que sempre fan veure i remarquen que tenen: la preparació. La preparació entesa com a cultura, com a ganes de saber, com a curiositat per la ciència i les lletres, les flors, els noms dels rius. Aquesta preparació no té res a veure amb les aptituds naturals que et pugui donar la genètica. Diria que te la transmeten, si poden, els pares i els avis. No té res a veure amb l’ofici ni el coeficient intel·lectual, sinó amb la manera de fer. Tinc la sensació que Joan Carles, que va ser extret de la família amb els fòrceps de Franco, com qui es compra un soldadet de plom, i va passar a la tutela del Palau del Pardo i de l’acadèmia militar, no en té gaire, de preparació. Va travessar, d’adolescent –si en teniu un, a casa, entendreu què suposa–, Espanya en tren per deixar la família enrere per sempre. Li acabava de fotre el tron a son pare. En aquestes circumstàncies (va matar el germà d’un tret, però mai va deixar la pràctica del tir) no se li pot dir altra cosa que el Campechano. Ara, i només ara, prohoms del règim diuen que enrogien de vergonya quan ell, de viatge oficial, passava el plateret. Al fill, per contrast, li diuen, doncs, el Preparao, perquè ens han remarcat que n’està. A ell i els seus, els hem sentit poques frases sense prompter.

Els rics, els rics que sempre han estat rics, sí que tenen una manera d’anar pel món. La condescendència per donar ordres, el fet de sempre portar sabates bones o la dieta equilibrada preparada pel cuiner, els fa trepitjar la terra com si fos una catifa. No criden, no s’esveren, no gesticulen. Això els ho han ensenyat. Però aquesta imatge que projecten (pentinats, recautxutats, maquillats, injectats) és enganyosa: si hi parléssim en veuríem la gran simplicitat. D’aquí ve que, incansables, inevitablement, cada dia s’enfanguin més.

stats