11/05/2021

Això no va de partits

3 min

La formació del nou govern de la Generalitat arriba, de ben segur, en el pitjor moment possible, perquè un cop vagi amollant la pandèmia començaran a aflorar els problemes de llarg recorregut. No són només qüestions relacionades de manera directa amb el sotrac econòmic (llocs de treball que no tornaran, etc.) sinó també amb altres canvis l'abast del qual encara és difícil d'avaluar (l'entronització de la virtualitat com a forma de relació social normalitzada, per exemple). La llista completa ocuparia un altre article, o potser mitja dotzena. Aquests nous reptes no són imaginaris. ¿Els pot arribar a entomar un govern feble que transformi cada canvi legislatiu en una aventura de final incert? Penso que si tothom actua amb responsabilitat sí, per descomptat. En tot cas, la responsabilitat és una actitud, no un programa de govern, i com a tota actitud pot ser interpretada de diverses maneres. Un programa es pot pactar punt per punt; una actitud no, òbviament. I tot això va, entre altres coses, d'actituds, no de partits.

El faristol del Parlament, buit; en segon pla, la presidenta de la cambra, Laura Borràs.

La línia divisòria que separa ERC de Junts és, en realitat, la mateixa que va generar les nombroses escissions d'ERC. No van començar fa quatre dies, sigui dit de passada: el mateix octubre del 1933 es va fer efectiva la primera amb la fundació del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Molts anys després vindria el Partit per la Independència d'Àngel Colom i Pilar Rahola, el Reagrupament de Joan Carretero o la Solidaritat d'Uriel Bertran. Aquestes escissions van confluir amb convergents atrapats accidentalment, involuntàriament, en la seva pròpia vehemència circumstancial i tàctica, així com amb algun oportunista pintoresc que ha recorregut totes les caselles del joc, des de l'espanyolisme moderat d'Unió o del PSC fins a l'independentisme irredemptista. Tot plegat representa una part molt concreta d'aquell electorat independentista que generacionalment pertany, per entendre'ns, a la gent que tenia 18 o 20 anys el 1975 (observin amb atenció les fotos del jurament de fidelitat a Puigdemont a Perpinyà del 29 de febrer de 2020). Abans del lideratge del 130è president de la Generalitat, aquest segment tan específic de l'independentisme tenia un sostre aproximat de 100.000 persones: els 102.921 vots que Joan Laporta va obtenir l'any 2010. La xifra coincideix sospitosament amb el nombre aproximat de socis de l'entitat privada anomenada Consell per la República.

Això no és, doncs, un tema de partits. Reduir-ho a un enfrontament entre ERC i Junts és simplement ridícul. Això va d'una altra cosa, i té a veure, per exemple, amb la proximitat o llunyania de l'actitud flegmàtica a què em referia la setmana passada parlant d'un cert Madrid (que torna, que no se n'ha anat mai). L'assumpte ens porta sense remei al bucle absurd del 27 d'octubre del 2017, en el qual ERC va tenir molt a veure. Qualsevol persona que conegui què va passar al llarg d'aquelles hores –i sobre la qüestió hi ha una abundant literatura a l'abast de qualsevol– pot sospesar el paper d'Oriol Junqueras o de Marta Rovira (la piulada de Gabriel Rufián és anecdòtica). La valoració d'aquells esdeveniments, el fet d'assumir-los com un error o bé com un fet fundacional, està en el centre de l'actual confrontació entre ERC i Junts. Les velles i rutinàries picabaralles d'ERC amb CiU prèvies al Procés eren d'una altra naturalesa.

ERC va acabar assumint no només que aquella via no portava políticament enlloc, sinó que també resultava lesiva per als interessos de de les classes populars i mitjanes de Catalunya. En el cas de Junts, però, aquesta actitud era gairebé impossible perquè dificultava el culte a la personalitat que, des del primer moment, ha estat un component bàsic de la formació. No, això no va pas de partits, sinó d'una actitud condicionada per contraposicions inversemblants: no hi ha un autonomisme contraposat a una república imaginària, malgrat que les connexions quasi diàries que fa TV3 amb l'eurodiputat Toni Comín semblin indicar el contrari. El que hi ha és una realitat que a molts no ens agrada, però que en qualsevol cas és la que és.

La negació de la realitat no forma part del programa de cap partit, òbviament. És una actitud, i pot durar encara un temps. Hi ha negacions de la realitat fructíferes –a això al·ludeix el concepte negativitat de Theodor Adorno– però han d'anar acompanyades d'acció. De la de veritat, vull dir. Acabar amb la vergonya dels presos polítics és una acció real, per exemple. Imprimir carnets d'identitat de burletes no.

Ferran Sáez Mateu és filòsof

stats