OPINIÓ

Com així teniu rei?

La monarquia és una presència excèntrica en un ordre democràtic. És una figura aristocràtica, que grinyola amb principis democràtics fonamentals com els d’igualtat, autogovern i fins i tot assentiment. Enrere han quedat els temps en què es justificava “per la gràcia de Déu”, i algunes de les societats actuals més avançades tenen monarquia. No obstant això, continua sent un cos estrany.
De fet, no hi ha règim democràtic que no sancioni a l’inici de la seva declaració de drets el principi d’igualtat, “sense que pugui prevaler cap discriminació” (CE, art. 14). És així des dels moments fundacionals dels estats moderns de dret, les revolucions americana i francesa del segle XVIII. Ambdues van trencar amb la monarquia, en el primer cas a través d’un procés d’independència. Entre altres raons, perquè la monarquia és necessàriament discriminatòria, però no menys per la violència simbòlica que exerceix sobre l’imaginari democràtic l’existència d’un càrrec hereditari.

Avui dia, almenys en els règims parlamentaris, se sol justificar de forma instrumental: la monarquia és útil. Aquesta visió és una herència de l’absolutisme, i de la teoria dels ‘dos cossos del rei’: a part del seu cos biològic –que sol gaudir de grans privilegis–, el rei encarna el poder sobirà, la imatge de totalitat indivisible, símbol de la unitat política –o “de l’Estat” (CE, art. 56)– i, no menys, del territori, identitat i fins i tot religió nacionals. Amb la caiguda de l’Antic Règim, la idea de sobirania va ser transferida del rei al poble, a la ciutadania –el 'demos' de ‘democràcia’. Des de llavors, el principi de sobirania popular –pel qual el 'demos' s’autogoverna– conviu, amb evidents tensions, amb el de sobirania territorial nacional –pel qual la nació existeix en si, al marge de la voluntat de la ciutadania. Per simbolitzar un ordre democràtic, el cap de l’Estat hauria de ser producte i representant del principi de sobirania popular, i no de la “doctrina de la sobirania estatal i el principi de territorialitat, anacrònics”, com assenyala Seyla Benhabib.

Sense coaccions

Així, la legitimitat democràtica de qualsevol forma d’estat depèn que es doni la possibilitat de debatre, elegir i institucionalitzar la decisió sense coaccions. Els moments constituents, en què s’estableix i pacta l’ordre polític, haurien de ser l’ocasió idònia per fer-ho. Però què passa quan no es compleixen aquestes condicions? Estan subjectes al contracte social aquells que no s’hi han pogut manifestar? En què se sosté la legitimitat de l’ordre instituït? Com va defensar Hannah Arendt, més enllà del moment constituent, l’assentiment a un ordre democràtic es manifesta no sols obeint la llei, ja que sol anar darrere els canvis socials. Ho fa principalment en accions de desobediència civil en les quals, en exercici dels ideals que inspiren la democràcia, i “quan ja no funcionen els canals normals de canvi”, s’impugna la forma en què són encarnats en les lleis i els poders públics. És a dir, el dissentiment cívic és una mostra d’assentiment a un ordre democràtic. Com més tolerant i reflexiu sigui l’Estat al respecte, més democràtic. Com més rígid, menys legítim.

Fa uns anys, l’últim dia del curs 'Història de les idees polítiques', dues alumnes nord-americanes que estaven d’intercanvi van demanar: “I si aquí coneixeu totes aquestes teories, si sabeu el que ha passat en altres països, com així teniu rei?”. No ho podien comprendre. Per contestar, cal un altre tipus d’anàlisi, com el de Joan Garcés al llibre 'Soberanos e intervenidos'. Però en qüestió de principis resulta incomprensible.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF