Un agraïment a Aznar

En poques hores de diferència, el   Diario de Mallorca  va rebre la setmana passada la visita d’uns agents de policia (per requisar el mòbil del redactor Kiko Mestre) i de José María Aznar (per impartir una conferència a l’auditori de la seu del diari), la qual cosa obliga a doblar la solidaritat amb els treballadors d’aquella casa. Ara bé, com que els periodistes són éssers que treuen profit de la desgràcia, del fenomen paranormal de l’aparició d’Aznar en va sorgir una entrevista que el diari publicava a la seva edició de diumenge amb aquestes declaracions de l’expresident com a titular de portada: “Casado és molt millor del que ho va ser Aznar”. Aznar, doncs, parla d’ell mateix en tercera persona, una disfunció molt estesa entre persones que tenen atrofiats l’ego i el sentit del ridícul, i fa un elogi de Casado que resulta commovedor perquè és el que faria qualsevol pare del seu fill. Als mallorquins, però, no ens enganya: a diferència de Casado, Aznar sempre ha sabut distingir entre Palma i Las Palmas de Gran Canària. Pel que fa a l’entrevista, i a pesar de les preguntes del sempre brillant Matías Vallés, l’home del bigoti inesborrable no es mou del seu repertori: se sent orgullós de la participació d’Espanya a la Guerra de l’Iraq, Vox són constitucionalistes mentre que Podem són perillosos veneçolans antidemocràtics, Rajoy va ser un inútil, els ministres del seu govern empresonats per corrupció no tenen res a veure amb el seu govern, i naturalment, a Catalunya es perpetra cada dia un cop d’estat que ha de ser avortat amb la intervenció total i definitiva de les seves institucions (ensenyament i mitjans de comunicació per damunt de tot) i l’extirpació sense anestèsia del tumor separatista. Incloïa també una nova peça, titulada “El PSOE de Sánchez és un partit anticonstitucional perquè té el suport dels colpistes”.

El periodista conservador Enric Juliana, que acaba de publicar un llibre amb el líder veneçolà Pablo Iglesias, diu que Aznar és el Rick Wright de la dreta espanyola, en referència al difunt teclista de Pink Floyd que solia tocar tres teclats alhora, i de forma molt espectacular. Els tres teclats d’Aznar serien, seguint la metàfora julianesca, el PP, Ciutadans i Vox. A diferència del que succeïa amb Wright, però, els tres teclats d’Aznar són monocordes i emeten una única nota, lúgubre i depriment, que és la de l’udol de l’extrema dreta (per fer servir un eufemisme). I no desprenen bellesa, sinó que escampen pestilència. Amb Aznar, doncs, va començar tot? No: Aznar només és la baula que torna a connectar la política espanyola amb la seva llarga tradició autàrquica i autoritària, després del breu parèntesi reformista de Felipe González i Jordi Pujol. A Aznar li hem d’agrair una aportació rellevant: per a qui els vulgui veure, l’ideari, el discurs, l’ètica i l’estètica de la ultradreta s’exposen amb tota claredat en ell, en el PP, en Ciutadans i en Vox, i en la part del sistema judicial que els dona cobertura legal. Ningú podrà dir que no estava avisat.

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF