L’agenda política de Pedro Sánchez

La crisi de govern feta per Pedro Sánchez, que ha comportat el canvi de la meitat dels ministres que proposa el PSOE, s’ha d’interpretar, com pràcticament tot el que fa el president espanyol, en clau electoral. El 2023, d’aquí dos anys, hi haurà eleccions municipals a tot l’Estat, eleccions autonòmiques en moltes comunitats i també es completen els quatre anys de la legislatura espanyola, cosa que inevitablement marcarà l’estratègia de tots els partits. La maquinària electoral no s’atura mai, però arribats a l’equador del mandat, tot s’accelerarà.

Amb la renovació del gabinet, Pedro Sánchez vol girar full de determinades coses i posar les bases per encarar els dos últims anys de mandat. L’anomenada carpeta catalana és, sense dubte, la més sensible que té sobre la taula i, fins ara, li ha suposat més desgast electoral que beneficis. Per això ha començat a activar tallafocs. La vicepresidenta Carmen Calvo i el ministre i dirigent del PSOE José Luis Ábalos, que han pilotat les converses amb els partits independentistes, i el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, que ha tramitat els indults dels presos polítics, han estat apartats del govern. I Miquel Iceta es manté a l’executiu, però perdent-hi pes polític.

La legislatura de Pedro Sánchez està marcada per la fragilitat de la majoria parlamentària que sosté el seu govern. I en relació a l’independentisme, les decisions que pren tenen més a veure amb la conveniència de preservar una aritmètica que amb la convicció d’encarar de veritat els problemes polítics. L’exemple paradigmàtic el veiem en la concessió dels indults.

Ni el PSOE ni Pedro Sánchez haurien pres mai la decisió d’indultar els presos polítics independentistes si no fos per la conjuntura política. De fet, en campanya, el candidat socialista prometia el compliment íntegre de les condemnes. Però, fent de la necessitat virtut, ha pres una decisió que li permet mantenir l’expectativa d’allargar la legislatura amb la majoria que el va investir. Si no ho hagués fet, molt probablement s’hauria vist abocat a convocar unes eleccions anticipades.

Per més informes i votacions del Consell d’Europa sobre l’existència de presos polítics i exiliats que hi hagi, allò que ha fet moure el govern espanyol han estat els seus propis interessos. En la dinàmica política espanyola, tant el PSOE com el PP poden gestionar perfectament els pronunciaments contraris que venen d’Europa davant els seus electorats, i més encara quan no són vinculants.

Conscients d’això, els partits independentistes faran bé de prestar la màxima atenció a la gestió dels temps polítics i, tal com han expressat aquests dies des d’Esquerra i des de Junts, coordinar-se per negociar els pressupostos és el més intel·ligent que poden fer. El principal objectiu polític de Pedro Sánchez no és posar en marxa la taula de diàleg sinó aprovar els pressupostos del 2022. De fet, la taula de diàleg li fa més nosa que servei, perquè la sola fotografia de la reunió alimentarà el mantra de la dreta sobre la traïció a Espanya i la rendició davant el xantatge independentista. En canvi, l’aprovació dels pressupostos és indispensable perquè el govern de Sánchez pugui acabar la legislatura.

Sabent que tots els gestos que ha fet a favor del diàleg li generen desgast electoral en el conjunt d’Espanya, si Pedro Sánchez troba socis parlamentaris per aprovar els pressupostos, la seva prioritat serà acabar la legislatura desmarcant-se tant com pugui de l’independentisme per recuperar el terreny perdut. En altres paraules, amb els pressupostos de l’Estat aprovats, la taula de diàleg entrarà en hibernació i és més que previsible un distanciament amb les forces independentistes. I no cal dir que propostes com la reforma del delicte de sedició quedaran desades en un calaix.

Només una lectura ingènua permet creure que l’aprovació dels pressupostos de l’Estat suposarà l’inici d’un nou temps polític. Tant de bo fos així, però les urgències electorals del PSOE van en direcció contrària a aquest escenari. En política, la gestió dels temps és un factor essencial i Pedro Sánchez intentarà utilitzar el seu últim any de mandat per fer dues coses: distanciar-se de l’independentisme per recuperar els votants més moderats i confrontar-se amb Vox per donar-los protagonisme i dividir el vot de la dreta. Per paradoxal i espuri que soni, al PSOE li van bé uns bons resultats de Vox per impedir que el PP sigui el partit més votat. Només així té opcions de continuar governant.

Pedro Sánchez ha posat rumb a les eleccions i voldrà imposar el seu calendari. Això és legítim, però –coneixent la fragilitat parlamentària del PSOE– del fet que els partits independentistes juguin bé les seves cartes i tinguin clara la gestió dels temps polítics en depèn que la via del diàleg i de la negociació sigui inevitable per als que vulguin governar a Espanya.