OPINIÓ

L’agenda política

Diu el filòsof Daniel Innerarity al seu darrer llibre, Pandemocracia: una filosofía de la crisis del coronavirus (Galaxia Gutenberg, 2020), que no estam preparats per resoldre problemes complexos com el de la pandèmia i les seves conseqüències. I diu moltes més coses interessants, com que no és la fi del món, sinó la fi d’'un' món. Que el risc i la incertitud ens igualen a tots, però també posa en evidència les desigualtats que hi ha a la societat i en fa sorgir de noves; que el que està passant és tot plegat una prova de foc per a la convivència social i la democràcia, que es fa evident que manquen instruments de governança democràtica supranacionals... Coses interessants i amb molt de sentit comú.

Parlant de desigualtats, al meu darrer article en aquest mateix diari reflexionava sobre el contrast entre Son Vida i Son Gotleu. La popular barriada (juntament amb altres) continuarà amb algunes restriccions, mentre que a Son Vida no sols no en sentiran parlar (ni de les associades al coronavirus, ni d’altres), sinó que ha estat precisament l’escenari escollit pel Govern autonòmic per muntar la 'cimera' amb el secretari d’estat de turisme i el 'sector de sectors', que ja sabeu quin és, per abordar la 'reactivació econòmica'. Ai, el simbolisme! Per què no fer les reunions amb els hotelers a Son Gotleu, i les reunions amb Càritas a Son Vida?

Unes setmanes enrere, aprofitant que se celebrava també a Palma la mesa estatal de diàleg social, l’hoteler Escarrer va aprofitar també per colar-se a l’agenda de la ministra de Treball amb les peticions del seu lobby Exceltur. Les desigualtats no són sols una qüestió d’accés –o de 'possibles', com deim en mallorquí–, sinó que impliquen condicions de possibilitat de ser: queda prou clar qui és subjecte de polítiques i qui, en canvi, és només objecte.

I en realitat, no hauria fet falta que el Govern muntàs cap aquelarre glamurós a Son Vida, atès que fa just uns dies la presidenta presidia la cerimònia del think-tank de la CAEB que pronosticava una "recuperació vigorosa" de l’economia balear la propera primavera... Ja m’agradaria a mi poder-m’ho creure, i de passada tenir la bolla de vidre que certifiqui que això serà així.

Després de dècades de constatar que jugar-nos-ho tot a una sola carta no era ni podia ser bo i ara que en pagam les conseqüències, un encara conserva prou ingenuïtat com per pensar que els nostres governants tindran una mica del sentit comú que reclama Innerarity al seu llibre. Però la realitat sembla que ho desmenteix, sobretot quan el conseller de Model Econòmic afirma que els fons europeus han de servir per a la reactivació del turisme.

És una pena que les polítiques públiques en general no es despleguin així com diuen els manuals: fent un bon diagnòstic de necessitats (probablement només ho facin els professionals dels serveis socials), tenint en compte la veu dels afectats, etc. Al contrari, i sobretot en política econòmica i en les coses que afecten el 'mercat', no es governa al servei del poble, sinó dels lobbys. Des de Palma fins a Brussel·les. És el que està passant, per exemple, amb l’habitatge: tota la claca mediàtica i l’extrema dreta fent el mateix discurs demagògic sobre l’ocupació d’uns habitatges que en la majoria de casos són dels bancs, deixant de banda que el problema real –i sobretot aquí– són les dificultats d’accés a un habitatge. Així, aviat serà més fàcil que els governs legislin sobre l’anecdòtic fenomen de l’ocupació abans que s’atreveixin a regular els preus dels lloguers i l’especulació. I els bancs encantats, perquè és evident que milers de famílies només a la nostra comunitat ja no poden pagar per viure on viuen, i molts milers més s'hi sumaran els propers mesos, digui el que digui la bolla de vidre: són els ocupes del futur.

Quan ets subjecte (i no objecte) de poder (polític, econòmic o mediàtic), pots situar els teus interessos i prioritats en l’agenda política, que desplacen les necessitats reals de la gent, aquelles que haurien de marcar el full de ruta de qualsevol governant, especialment si és progressista.

I parlant de la banca, què em deis de la fusió de CaixaBank i Bankia? Una passa més en la concentració de poder financer (amb una especial afecció a Balears, atès que Bankia es va menjar la nostra antiga caixa d’estalvis) de la qual es parla menys que dels ocupes o del monyo del vicepresident. En fi...

El diagnòstic en el cas de les Illes és clar: no es tracta de ressuscitar un model que ens ha generat molts de maldecaps –i, a més, no és a les nostres mans reviure’l!–, sinó de pactar amb el màxim d’actors socials, fins i tot amb el 'sector de sectors', la transició cap a una altra cosa, encara per definir. Però que si es defineix democràticament, mai no es toleraran els nivells de desigualtat, d’insostenibilitat ni d’indignitat que vivim.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF