Què fem amb una afirmació falsa d’un entrevistat?
BarcelonaEntrevistat per Vilaweb, Jaume Alonso-Cuevillas deia en una de les respostes que era l’advocat de Clara Ponsatí. Però l’eurodiputada va posar-se en contacte amb el mitjà per aclarir que el diputat no és lletrat seu en cap de les causes que té obertes. A partir d’aquí, la solució que el digital ha adoptat ha generat una certa polèmica a les xarxes: consistia en eliminar aquell fragment i, al final, escriure una nota explicant la decisió i detallant que “aquesta referència ha estat eliminada del text per evitar cap tipus de confusió”.
Què cal fer quan un entrevistat diu una afirmació falsa i el periodista no ho ha detectat en el moment de la conversa? Depèn. Si és un error innocu, el millor és rectificar-lo i avall. Però si es tracta d’un gol que s’ha intentat colar, o la relliscada és eloqüent sobre el tarannà del personatge, aleshores el lector té dret a saber-ho. La solució de la nota al final a Vilaweb és suficient, tot i que el redactat era una mica ambigu, ja que no explicitava si la falsedat niava en una pregunta o en una resposta. Potser la solució òptima, això sí, hauria sigut mantenir la resposta i introduir l’aclariment just després, o bé deixar la nota al final però amb la frase de Cuevillas immortalitzada, perquè el lector pugui arribar a la seva conclusió sobre si es va tractar d’una relliscada o d’un intent de manipulació. La possibilitat d’esmenar articles a internet és un arma de doble tall. D’una banda, permet corregir, i això és saludable. Però, de l’altra, s’ha de ser molt pulcre en aquestes rectificacions, ja que poden despertar suspicàcies. La cuina oberta –i els canvis explícits i detallats– són la millor opció. Vilaweb és un mitjà honest i el seu director, Vicent Partal, sempre dona la cara: ho ha fet aquests dies a Twitter. Però l’eina de la rectificació invisible, en mans menys curoses, és una de les perversions del periodisme actual.
