L’Afganistan i el pànic migratori europeu
La derrota aliada a l’Afganistan ha consagrat definitivament aquest nou món post Estats Units. El fracàs militar, polític i cultural d’aquests vint anys d’ocupació deixa un Occident afeblit i descol·locat davant els nous poders globals que es reforcen amb la pèrdua d’influència de Washington.
La Unió Europea reconeixia fa pocs dies que s’està plantejant restablir la seva presència diplomàtica a Kabul amb l’argument que necessiten garantir una bona distribució de l’ajuda humanitària i oferir alternatives geopolítiques a la presència de la Xina i Rússia, que, des del primer moment, van optar per quedar-se a l’Afganistan. Brussel·les busca fer-se un lloc: seguir mantenint una mínima capacitat d’influència en una regió de la qual ara espera que faci de tap i d’acollida dels afganesos que emprenen l’exili. Una vegada més, la UE mira enfora per intentar tapar la feblesa interna.
REFUGI. Des de les capitals comunitàries torna a ressonar el discurs d’un suposat pànic migratori. Davant el drama de l’aeroport de Kabul i la desesperació dels milers d’afganesos que intenten fugir del país, la UE és incapaç de sortir de les seves pròpies obsessions. Com si fóssim a l’estiu del 2015, Europa és incapaç de superar la narrativa de crisi provocada pels desplaçats de la guerra siriana.
No l’ha abandonat en tots aquests anys. Encara que les xifres hagin caigut en picat, que la inversió en el blindatge de les fronteres s’hagi multiplicat i que la persecució a les organitzacions d’ajuda i salvament de migrants s’hagi aplicat sense el més mínim pes de consciència. El discurs oficial continua ancorat en la migració com a problema; les arribades, per poques que siguin, sempre són massa, i la seguretat depèn de la capacitat de control sobre la mobilitat.
Els refugiats afganesos tenen la legislació internacional a favor però no la voluntat política dels governs europeus. Són persones amb dret d’asil perquè fugen de la violència d’un règim repressor i sanguinari, i no pas un flux “d’immigrants no regulats”, com els ha anomenat el president francès, Emmanuel Macron, que viu permanentment preocupat per la seva reelecció, la primavera de l’any que ve.
SILENCIS. Altre cop, la resposta de la UE és buscar diners a canvi d’externalitzar respostes, i evitar una poc probable arribada de milers de refugiats afganesos. Pagar als de fora davant la incapacitat de consens entre els Vint-i-set amb el pacte global per a les migracions.
És el mateix que ha fet durant tots aquests anys de conflicte. A la conferència de donants per l’Afganistan, organitzada a Brussel·les el 2016, la UE ja va aprovar ajudes econòmiques condicionades al fet que el govern de Kabul cooperés amb el “retorn” dels migrants, mentre signaven un acord per deportar desenes de milers d’afganesos cap al seu país d’origen. Durant anys, l’Organització Internacional per a les Migracions va denunciar que la de l’Afganistan era una crisi migratòria silenciada per una comunitat internacional que continuava desplegant soldats i armes sobre el terreny d’un país permanentment inestable. Ara la realitat ens eixorda.
La UE presumeix de ser un poder normatiu; un espai de regles i, suposadament, de valors que es devaluen quan es tracta de respondre al dret d’asil, quan els qui reclamen solidaritat no són els exèrcits que pretenien imposar una democràcia per la força a l’Afganistan, sinó els milers d’afganesos que es van comprometre en la reconstrucció del seu país després dels talibans i ara temen per la crueltat del seu retorn.
