Adrià Gual i el cinema de Chomón (1979)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Miquel Porter-Moix (Barcelona, 1930 - Altafulla, 2004) a l’Avui (22-III-1979). Avui fa 150 anys del naixement de Segundo de Chomón (Terol, 1871 - París, 1929). Dels pioners del cinema a Catalunya era el de més experiència i prestigi internacionals. El dramaturg Adrià Gual (Barcelona, 1872-1943) va copsar ben aviat les possibilitats artístiques de la cinematografia.

[...]

Pel novembre del 1904, Lluís Graner -wagnerià i modernista com el mateix Adrià Gual- anuncia la representació a la Sala Mercè barcelonina (al número 4 de la Rambla dels Estudis), local que, cal recordar-ho, fou decorat per Antoni Gaudí, uns espectacles presidits per un postulat: “Síntesi de les arts: cinematògraf més música més declamació”. El responsable d’aquests espectacles, en el seu fons artístic primordial, era Adrià Gual, i la primera representació tingué lloc segons l’ordre següent: dues projeccions parlants, Mal de queixal i El telèfon ; una visió musical,Montserrat ; i una visió musical en colors, El Dant a les portes de l’infern. Les projeccions parlants eren, en realitat, cintes cinematogràfiques i coincideixen amb els títols d’obres conegudes del cineasta aragonès afincat llavors a Barcelona, Segón de Chomón, que Gual cita com d’origen francès i el nom del qual transcriu “Chaumont” -cercant la correcta grafia francesa- a les seves memòries. Quant als altres dos espectacles, podria perfectament tractar-se de musicar un documental montserratí filmat per Chomón aquell mateix any, i la peça sobre el Dant podria correspondre a una de tantes imitacions que aquest aragonès féu de cintes del francès Georges Méliès. Existeix, per exemple, més d’un film acolorit a mà sobre l’infern, tant amb Faust com amb Dant. […] Hi ha dos fets que no podem oblidar: el primer és que Chomón, responsable tècnic de la part cinematogràfica als Espectacles Graner, era el delegat i venedor d’exclusives d’algunes societats cinematogràfiques franceses i que, per tant, estava al corrent del que s’havia fet al país veí. De l’altra, que en contra de l’opinió dels llecs en la matèria i àdhuc de molts que es creuen “erudits”, a partir del 1898 totes les projeccions cinematogràfiques distaven molt d’ésser mudes. La denominació “cinema mut” és notòriament falsa des del principi, ja que les exhibicions de films foren acompanyades a tot arreu per músiques, sorolls imitatius i comentaris parlats, a més de la profusió de rètols intercalats. La cosa arribà a tal punt que l’ofici de “comentador” de films donà per viure a més d’un futur periodista o literat. No és, doncs, d’estranyar que tant Graner com Gual veiessin amb sorpresa i goig alhora les possibilitats “modernistes” de la síntesi que el nou mitjà oferia. [...]