Adeu, àvia

Mor la mare d’un amic de tota la vida. Funeral d’una dona que gairebé ha arribat als cent anys, ritual catòlic. A primera fila de la sala del tanatori seuen els tres fills, les dones, els nets i les netes. Per més llei de vida que sigui, la família està tancant amb tanta serenitat com pot un cercle dolorós que va començar a precipitar-se l’any passat, quan, en ple confinament, va morir l’avi i van trigar unes quantes setmanes, estranyes i angoixoses, a poder-ne tenir les cendres, sense haver-se’n pogut acomiadar definitivament.

Al final de la cerimònia, una de les netes s’adreça als presents i comparteix un record: que quan era petita va passar unes setmanes d’estiu a casa els avis perquè els pares treballaven, i que l’àvia li va dir una frase que potser l’endemà ja no hauria recordat, perquè era molt xerraire, però que ella, la noia, l’havia retingut per sempre més: “Aquest estiu amb tu ha estat un dels més feliços de la meva vida”. Que contenta que se sentia de pensar que, dels molts estius d’una vida tan llarga, un dels millors fos el que va passar amb ella, diu la noia, emocionada.

El record parla de la connexió desinhibida que molt sovint es dona entre àvies i netes, perquè cap de les dues està competint per l’autoritat i el que volen és gaudir al màxim dels seus respectius papers, amb la innocència de l’una i la saviesa de l’altra. Com una mare però sense esbroncades, com una filla però sense disgustos. I el record ens diu, també, que sempre és un bon moment per dir als altres que ens han fet feliços. Perquè això no s’oblida mai.