TRIBUNA OBERTA
Opinió 06/09/2019

Adeu al Cinema Paradiso solleric

Lluís Gené Gil
2 min

L’Alcázar, el nostre particular Cinema Paradiso solleric, igual que el de la pel·lícula de Tornatore, està sentenciat de mort. Amb ell se’n va la memòria històrica, visual i afectiva de 86 anys de molts sollerics. La meva és breu: només tenia 7 anys quan el varen tancar, però el record perfectament. En un moment en què anar a Palma implicava pujar i baixar un Coll de 495 metres i un mareig assegurat a tots els nins que hi viatjàvem (òbviament, sense cadiretes ni cinturons), poder anar a peu al cine era un plaer.

Amb la globalització i l’emmirallament americà varen anar apareixent els multicines vinculats a centres comercials als afores de Palma, pensats per arribar-hi exclusivament amb cotxe, i així va ser com varen anar tancant de manera inevitable la majoria dels cines de barri de Palma i de tota la Part Forana. El Renoir reobert com a CineCiutat gràcies a l’empenta ciutadana n'ha estat una excepció miraculosa i admirable.

Deixant de banda aquest inevitable sentimentalisme, el que és lamentable és la pèrdua del nostre patrimoni.

Són les administracions públiques les que han de vetllar per la preservació del patrimoni major, i també del menor, potenciant que la ciutadania el conegui i l’estimi, creant-hi vincles afectius i fent-la així partícip de la seva història i cultura garantint d’aquesta manera la seva preservació per a les generacions futures.

A més, en el segle XXI hauríem de parlar de rehabilitar, reutilitzar, reconvertir, transformar i aprofitar els recursos que ja tenim, per actuar de manera més sostenible i respectuosa, i oblidar aquesta idea tan antiquada d’enderrocar –cosa que crea més residus– i de fer obra nova sense tenir en compte les preexistències.

Si les administracions no varen poder fer res en el seu moment per aconseguir un ús públic per a l’Alcázar, almanco haurien pogut tenir la sensibilitat de garantir la preservació del nostre patrimoni i, en tot cas, fer-lo compatible amb el nou ús privat que s’hi vulgui donar. En aquest sentit, com pot ser que l’Alcázar no estigués inclòs en el catàleg de patrimoni? No s’hauria pogut obligar a conservar-ne almanco la façana i part de l’estructura? No seria això un valor afegit a la nova edificació?

Això no pot tornar a passar. És així com esper amb il·lusió la rehabilitació que recuperarà la Defensora, i voldria que la fàbrica Nova –símbol de la industrialització de quan l’economia sollerica no era del monocultiu turístic– no es deixàs tudar malgrat haver estat declarada BIC.

De moment, quan les màquines entrin dins l’Alcázar per tomar-lo, s’aniquilarà un edifici emblemàtic, amb 86 anys d’història, i una part de la nostra identitat. El cine serà substituït per un edifici modern i descafeïnat, segurament sense gens d’interès arquitectònic, que no farà més que alterar i distorsionar el caràcter i la singularitat del centre del poble, i tanmateix l’accés a l’habitatge dels sollerics continuarà sent tan difícil com fins ara.

stats