PeriodistaQualsevol que hagi llegit els clàssics grecs i romans sap que, en essència, la humanitat i les seves misèries han variat poc els darrers dos mil anys. Si fa no fa, ens preocupen les mateixes coses: la promiscuïtat dels o les amants, el preu del blat i les queixes dels subordinats-barra-esclaus. Potser els humans hem prosperat, però no evolucionat. Més enllà del decorat, tot és antic i reiterat.
I no hi ha res més antic que la noció que tot s’acaba, que la civilització està en perill, que assistim als darrers singlots dels bons temps. El món duu mil·lenis acabant, combustionant per dins, silenciosament, pels nostres pecats, però sobretot pels pecats del veïnat. L’apocalipsi ha estat llarg i persistent, tan vell com la vida mateixa.
I la raó és senzilla: l’escatologia serveix els seus amos i els serveix bé. L’espasa penjant sobre el cap és una de les condicions indispensables per a la tirania i la narcotització social: el totalitarisme és sempre l’amulet contra algun fantasma, real o imaginari, però sempre situat a una distància prou remota i convenient com per no deixar de ser una hipòtesi i prou pròxima com per exigir una reacció urgent.
El món s’acaba, el remix: Espanya es romp, la democràcia està en perill, aquest és el major i final atemptat contra el nostre estil de vida; ens volen llevar les nostres armes, vacunar per la força els nostres fills, inculcar-los fanatismes que no són el nostre, corrompre els valors sagrats de la nació; caminam cap a la destrucció del nostre estimat país i de tot el sistema; tots els nostres drets i privilegis estan en risc, ara i sempre… Només quedam nosaltres: els ciutadans de bé, els esforçats i íntegres; els pocs, els escollits, els herois que salvaran la pàtria dels seus enemics, que són els altres, i etcètera.
Són els principis bàsics del bon venedor: si no hi ha demanda per al teu producte, has de crear-la.
Així que potser convé sospitar de les crisis. D’aquesta i de totes.
Personalment tendesc a pensar que si la fatalitat ens ha demostrat alguna cosa és que sap disfressar-se, que si algun dia el món s’acaba tot començarà amb alguna senyal d’aparença innocent, fins i tot agradable: un petit augment de sou o el somriure còmplice d’un agent de l’ORA que et perdona una multa. “Te matarán jugando”, que deia Manuel Machado en un dels seus millors poemes. En la meva imaginació els genets de l’Apocalipsi no venen precedits pel tronar de trompetes sinó per una mansa música d’ascensor, corbatins amb estampats florals i la simpatia llardosa d’un marxant de franquícies. L’Armageddon arribarà recomanat per un bon grapat d’influencers idiotes i uns percentatges d’engagement inaudits.
Així que no et creguis res. El país no es romp (per desgràcia) ni el món s’acaba (almanco no avui, pel que sembla). Només és que interessa mantenir-te amb els nervis tensats, com una corda de guitarra que ha de fer una nota precisa quan l’amo punyi. Però no ets el músic, només l’instrument.
Per això has de tenir més por dels profetes que dels seus presagis: al cap i a la fi són els primers interessats que es compleixin els mals pronòstics. Dubta dels salvadors, per sistema, perquè hi ha poques coses més perilloses que un infeliç amb una noble causa: són tots ben capaços de pitjar el Botonet Vermell. Recorda que els xarlatans i els demagogs són sempre els primers que obren la boca quan hi ha un naufragi. I quan un politiquet t’aduli, canvia’t la cartera de butxaca. Per si de cas.
