OPINIÓ

Els acords

Aquest divendres s’han fet públics els nous Acords de Governabilitat per als propers quatre anys. Ho llegeixo amb una veu interna que em diu que certament “el paper ho aguanta tot”. Perquè les qüestions que es plantegen com a ‘grans reptes’ –habitatge, mobilitat i sostenibilitat i transició ecològica– xoquen frontalment amb la fotografia fixa avui dia i, de fet, són qüestions que en aquests darrers quatre anys no han fet més que empitjorar, excepte en el discurs.

La problemàtica d’accés a l’habitatge s’ha agreujat de manera important vinculada de forma directa a la baixada dels salaris mitjans a les Illes. Paral·lelament, la capacitat d’allotjament turístic no ha fet més que créixer: més de 8.400 noves places hoteleres i quasi 64.000 places noves en habitatges que fan lloguer turístic, des de 2015. Alhora, tenim damunt de la taula el projecte de ‘millora’ i ampliació de la terminal de l’aeroport d’AENA i els seus nous projectes immobiliarioturisticocomercials, una temporada de creuers que continua la tendència a l’alça d’aquests darrers anys i que preveu més de 2,6milions de passatgers per a aquesta temporada, i la notícia que reduir quatre carreteres de les mil que preveu el Pla de Carreteres de na Maria Antònia Munar ha estat un dels grans maldecaps per formar govern.

Amb aquestes xifres i indicadors, hom pot intuir que els objectius de transició ecològica i sostenibilitat són purament discursius. Perquè queda bé. De fet, perquè ven. No és nou que a les fires turístiques ja hi anam amb l’etiqueta de ‘destinació turística sostenible’ perquè hem aprovat (que no implementat encara) unes lleis de canvi climàtic i transició energètica i de residus, que veuran ben malmenats els seus objectius de reducció d’emissions i de residus, si no s’ateny la principal de les qüestions: l’incessant creixement de la demanda i dels residus generats per l’augment en nombres absoluts de persones que fan petar, any rere any, els rècords de pressió humana sobre les illes. Unes persones que demanden cotxes per moure’s en una illa on sempre es diu que s’apostarà per la ‘mobilitat sostenible’ i el transport públic, però allà on l’únic que realment s’executa són noves carreteres per augmentar la capacitat per acollir un parc de vehicles cada vegada més desmesurat (de propis i de turistes).

Res de límits a la indústria turística, res de decreixement turístic, res d’estratègia de diversificació real de l’economia, res que esmenti ni la massificació ni les conseqüències negatives d’un model que depèn exclusivament del turisme i que, malgrat tots els indicis d’emergència ecològica i social a què ens ha conduït –problemàtica d’accés a l’habitatge, precarització laboral i vital d’una majoria social cada vegada més àmplia, manca d’oportunitats més enllà del turisme, desigualtat, fracàs escolar, expulsió, depredació del territori, canvi climàtic, exhauriment dels recursos, degradació del patrimoni natural i cultural, etc.–, no s’atreveixen encara, políticament, a qüestionar.

Res de territori, més enllà d’una llei de paisatge. Vull dir, res de contenció del creixement urbanístic. Res, evidentment, d’aturar les inversions de grans promotors o fons inversors per generar habitatges o oferta turística de luxe en les borses de sòl urbà i urbanitzable que encara resten sense tocar a molts municipis. I sí, el Govern també hi té competències. Podria ser en l’apartat de fiscalitat, per exemple, i no hi veim res. Però també en matèria de territori. No només és cosa del Consell de Mallorca, no –que ja veurem quines sorpreses ens dona en relació amb el Pla Territorial de Mallorca o el Pla d’intervenció en àmbits turístics, per exemple.

I tot i això, òbviament ens hi aferrarem i fort, als seus ‘grans reptes’, perquè els reclamarem de veres. Els reclamarem una coherència que de moment no hi ha entre els ‘grans reptes’ i les mesures proposades en aquest apartat (per insuficients) i en d’altres apartats (per cabdals però desintegrats). Perquè, no ens enganem, és en l’eix o punt 3 dels acords ‘model econòmic’ on hi ha el quid de la qüestió. Aquest és el que necessita una revisió en profunditat, que no es desprèn dels acords fets públics, per fer realment possible una transició ecològica i una recuperació (si encara és possible) de la significació real del terme sostenibilitat. I punyirem, tot i saber, com deia aquest divendres un periodista dels veterans a la ràdio, que al Partit Socialista –que ha deixat clar que té la paella pel mànec– el que nosaltres (moviments socials ecologistes) diguem no els preocupa “en excés”. No és casualitat que la presidenta Armengol no hagi rebut la Plataforma Antiautopista en tots els mesos previs a les eleccions, com no és casualitat que la massificació turística i els problemes socials i ecològics que comporta no hagin estat ni esmentats en els seus discursos i debats sobre l’estat de l’autonomia en aquests quatre darrers anys. La sostenibilitat no és, ni molt menys encara, una qüestió transversal per la concepció política del model.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF