OPINIÓ

Com acabarà tot plegat

La proposta de reeditar uns nous Pactes de la Moncloa no va ser rebuda amb el que podríem definir com a entusiasme. Només el govern espanyol i potser els seus socis de Podem creuen en els seus beneficis. La gent de la dreta desconfia de Sánchez. Els independentistes es mostren consternats: som pocs i malavinguts, però no ens penjarem els uns als altres: fa mal de coll i és pecat.

Però és inevitable el dubte sobre la honestedat de la proposta: els seus autors preveien una altra reacció de la bancada opositora? No els podem fer tan ingenus/innocents com per creure que la seva invitació seria rebuda amb entusiasme. Aleshores, què en pensaven treure: presentar-se com l’únic bloc que persegueix la unió en un temps en què la unió és manejada públicament com a sinònim d’unitat? Pensaven que la dreta assilvestrada i la dreta salvatge d’avior acudirien a la crida després de dutxar-se amb aigües baptismals?

No és possible.

Així, ara el govern espanyol està sol davant el repte de refer la unió/unitat. El que pretén és també el somni dels de la dreta, però cadascú ho voldria fer a la seva manera i obtenir-ne la gran anyada electoral exclusiva.

I la gent cada dia percep més “política” en el maneig de la gran crisi. Inevitablement, aquestes sensacions ens fan vulnerables al treball incessant de la demagògia més mortífera. Tenim difosa, però constant, esperança en la superació, ni que sigui momentània, de la pandèmia, perquè ens sentim assistits per Oriol Mitjà i alguns altres científics de pes. Però hi ha moltes més coses en joc que ens conviden al poètic pessimisme de Jaime Gil de Biedma: “De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España / porque termina mal”.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF