OPINIÓ

I com acaba, el rosari de l'aurora?

Doncs que surt el sol, em contesten. Som a l'octubre, el mes del rosari ―de patir i pregar. Però a mi em passa que, de sempre, a l'octubre, m'envesteix una voluntat revolucionària. Els calendaris són oracles i diguéssim que jo encara conservo una mena de fe en la relació entre la Natura, aquesta de la qual hem oblidat que formem part, amb el Temps. L'octubre era el vuitè mes de l'any, en l'ordenació romana d'abans del Cèsar, amb tota la càrrega que comporta el fet de correspondre's amb el número de la roda infinita.

És a l'octubre que els extrems es toquen, que els cicles s'enceten o s'embasten. Els éssers vius a la Terra es moren ―les flors, els enamoraments― i les ànimes, que ja s'havien mudat a un altre lloc, tornen a visitar-la. Passat i futur s'hi troben i el xoc és tan bèstia que el present hi acaba passant a corre-cuita, efímer, inconsistent.

És ara quan queda més recta, la balança, però perquè això passi cal que situem una quantitat gairebé idèntica de fred i calor, de sequera i pluges, d'iniquitat i dretura, d'il·lusions i peresa, a cada extrem. Ai, divina justícia! Desenterraran el monstre i mentrestant passejaran el fanatisme en desfilada, no fos cas que algú es deprimís massa; i, a l'endemà, ens feriran a tots de mort la llibertat amb la sentència. Mentre anem passant la rastellera de granets, recitant misteris.

Al llarg de la història així com la contem i comptem, els octubres han esperonat les més grans revolucions i revoltes, commemoren desenes d'alliberaments de pobles i ciutats, presencien la signatura de fins a vint declaracions d'independència. I, alhora, els octubres són els que celebren més diades nacionals, unitats d'imperis i constitucions. El Dia de les Nacions Unides no coincidirà per cosa de dies amb el Brexit. I amb l'aniversari de Gandhi, recordem també el Dia internacional de la no-violència, que des del 2017 s'escau a l'endemà que estovessin mig país perquè brandàvem paperetes.

Thomas Wolfe parla, a la novel·la 'Of time and the river', d'aquest tros del calendari: “Totes les coses de la terra assenyalen cap a casa”, diu, “al vell octubre: els mariners cap a la mar, els viatgers cap als murs i tanques, els caçadors cap a les valls i els camps i la veu llarga dels llebrers, l'amant cap a l'amor que ha abandonat”. I, efectivament, n'hi ha que aquest octubre continuen apuntant l'índex convençuts vers el seu desig (per incert que es presenti); n'hi ha d'altres que el dirigeixen persistents contra l'obstacle; aquells que el marquen, obsedits, disparen i l'abaten sense cap remordiment; i, finalment, hi ha els qui se'l passaran, un altre any, aclaparats per la recança, el rosari a les mans.

Si avui aixequeu el coll i mireu al cel, hi descobrireu una lluna pleníssima, la que avisa del començament de l'hivern. Per això a l'octubre som llops enfollits però som també formiguetes que abandonen les propostes de canvi definides a consciència durant l'agost i empreses al setembre, amb la intenció d'omplir bé el rebost i deixar-ho tot lligat fins a l'any nou i, assolit l'equilibri, poder entrar tranquils en letargia. Ai, l'octubre! El bucle, la sínia. Acull també l'efemèride de la pizza i les crispetes, aviat s'hi afegirà Netflix. L'octubre: el mes oficial de la puta i la ramoneta.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF