Els abstemis, una raresa social inadmissible
Palma“No pot ser! No es pot brindar amb aigua, dona! Aboca’t un poc de cava, que no et farà mal!”. En lloc de cava, també es pot fer servir cervesa i vi, encara que les recomanacions també abasten xopets de sabors inidentificables i glops de gintònics i cubates. Perquè una de les primeres coses que vaig aprendre després de decidir no tornar a beure alcohol és que els abstemis som una raresa social inadmissible, una molèstia per a les persones que sí que beuen. És com si la nostra presència no deixàs que els altres gaudeixin de les seves begudes alcohòliques, com si l’aigua, un refresc o una cervesa zero portassin una maledicció destinada a posar fi a la diversió. “I tu? Com t’ho passes bé?”. Aquesta és la ‘profunda’ qüestió que, en algun moment de la nostra cursa cap a l’avorriment absolut, hem de sentir dir als abstemis. Per favor... Ens subestimen d’una manera brutal. No només estam capacitats per divertir-nos, sinó que fins i tot podem muntar escenes més ridícules que aquells que supediten el seu entreteniment als designis de Bacus.
No calen grans motius per decidir deixar de beure alcohol. En el meu cas, ho vaig decidir un dia que em vaig quedar mig adormida en un sopar després d’una sola cervesa. Perquè feia uns anys que l’alcohol m’havia deixat de divertir i em provocava molta son –això és vellura, que diria el meu padrí. De raons n’hi ha tantes com persones que ho fan i l’única condició indispensable és voler prendre aquesta decisió.
Normalment, la gent insistent se sol fer pesada, encara que no els n’informem, perquè les bones maneres deixarien de ser-ho sense una bona dosi d’hipocresia. Dit això, les reunions socials es poden convertir en un malson per als abstemis, perquè tothom hi insisteix sota una mateixa premissa: no pot ser que tinguem davant aquesta personeta que no beu alcohol; no permetrem que ens jutgi des de la seva sobrietat; hem de fer tot el possible perquè begui. Pot semblar exagerat, però així és com m’he arribat a sentir en moltes ocasions, sobretot en dates assenyalades com la Nit de Cap d’Any o la celebració d’un aniversari.
A més, no és el meu únic pecat: tampoc no fum. És pitjor encara, perquè som exfumadora, una talibana antitabac, i buf i em tap el nas quan he de passar per davant d’una cortina de fum aliena. Per sort, aquesta falta és menor i cada vegada hi ha més gent amb qui la puc compartir: ja no he de quedar sola en un bar davant del meu tassó de taronjada, esperant que els meus amics fumadors tornin.
Dit això, des d’aquí vull expressar la meva solidaritat amb les minories amb les quals em top cada dia, i no només amb el grup dels abstemis. Una abraçada forta a les persones que encara llegeixen en el transport públic, les que em miren als ulls quan ens creuam, les que seuen en un banc a contemplar la vida, les que aprecien el silenci –jo no puc, perquè tenc acúfens– i les que tenen paciència amb els altres, perquè són un miracle.
