OPINIÓ

Zombis

La fascinació pel fenomen zombi no és precisament nova. Des que es va crear el tòpic de l’apocalipsi zombi –que deixa morta, però activa i mossegadora, bona part de la humanitat, mentre que un petit reducte d’homes i dones lluiten per la supervivència en un entorn hostil, depauperat i inestable– que el nombre de ficcions que giren entorn d’aquest –diguem-ne– desencadenant narratiu no han deixat de proliferar.

Les ficcions de zombis, mogudes per aquesta aparent absurditat –la fi del món i els morts vivents, etc.– serveixen però per a posar en escena els grans temes de sempre. Algú va dir que només hi ha dues menes d’històries: aquelles en les quals els personatges escapen i aquelles en les quals els personatges persegueixen alguna cosa… Sobreviure, estimar, buscar una segura terra promesa, sacrificar-se pels seus, trair per aconseguir satisfer un desig egoista o aparentment superior, la recerca d’un sentit en una vida tocada per la finitud i el perill, l’amor precari, el poder, la submissió davant de l’altre: aquell que, sent més poderós, governa els recursos vitals en un món que fa bona la idea de Hobbes: “L’home és un llop per a l’home”. Sobretot quan ha caigut la fràgil idea de civilització i només queda la lluita selvàtica per la supervivència: el tot o res, matar o morir, sense col·laboració “social”: quan ja no pots confiar en ningú. 

Si fascinen els zombis potser només és perquè, en una societat de masses, ens sembla que ‘els altres’ són tan sols això: multituds absents, morts en vida voraços i sectaris. L’infern són els altres, i els zombis –aquests idiotes lents, lletjos i afamats– són els altres; nosaltres som els vius, els que lluiten encara des de la dignitat i una impertinent voluntat de lucidesa. Hem sortit de la caverna, o ho provem, però ens hi estiren cap enrere agafant-nos pels peus, mossegant-nos les cuixes; si un zombi et mossega et transforma en un dels seus, i bona nit. No és casual que l’única forma de descans o salvació possible sigui la destrucció del cervell propi, o del zombi.

Aquesta setmana la política ens ha tornat a regalar escenes apocalíptiques; hem vist un debat parlamentari de vergonya aliena, del qual –segurament– se’n derivarà la investidura del candidat del PP, consolidant una trajectòria que deixarà Espanya encara més depauperada. L’única solució és escapar dels zombis, tot i que des de l’altre punt de vista deuen ser els catalans els que semblen una massa cega i anònima, afamada i amb ganes de mossegar. Encara que, per sobre de totes les metàfores, el gran zombi aquí és el PSOE, el gran mentider, l’amorf mutant que ha passat de defensar el No amb la cara vermella i amb les venes del coll inflades de superioritat moral, al Sí abstencionista, tot trencant-se grollerament, preferint Rajoy al referèndum català. Seria bo que això els passés una factura electoral majúscula, i que fossin superats per l’esquerra per Podemos, que almenys llueix un cinisme més fonamentat. D’aquesta cultura d’estat se n’ha d’aprendre: és el que toca quan vols salvar els mobles, aquesta Espanya, encara que pel camí t’hi deixis la dignitat i la vida (política) dels companys de lluita.

La batalla continua: fins a l’últim home viu. Les històries de zombis acaben totes malament; no hi ha qui se’n salvi. Amb això, són metàfores perfectes de la vida: d’aquí tard o d’hora partirem tots, no hi ha excepcions a aquesta regla. Ara arriba Tots Sants, i recordarem els morts… Hauríem de ser més conscients d’aquesta mortalitat nostra. Ens curaríem de tanta ximpleria, seríem més amables els uns amb els altres, més alegres. Recordem que la vida és la mort que s’acosta.  

 

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF