BOTAFOC
Opinió 02/07/2016

Xotets

i
Rafel Gallego
2 min
Xotets

Un país on 2 de cada 10 homes admeten tranquil·lament haver pagat serveis de prostitutes és un país malalt.

Anar a prostíbuls no és equiparable a cremar viva una dona, però el substrat sociològic d’ambdós fets és el mateix.

El patriarcat crea l’entorn adient perquè les dones siguin ‘cosificades’. La passa següent a la ‘cosificació’ és el maltractament.

Si donam per fet que no estam parlant d’animals (tot i que caldria posar-ho en quarantena), pagar per tenir sexe requereix una prèvia presa de consciència. Fer-ho de franc, convidats pel patró de torn com és el cas dels agents corruptes de la Policia de Palma –així ho assenyala el sumari de la trama corrupta–, té un altre nom.

La dona com a objecte d’intercanvi, rebaixada, convertida en una vagina. Joves, menors d’edat fins i tot, explotades laboralment, humiliades per teòrics servidors dels ciutadans, amb permís per portar armes. Exposades al risc d’infectes masclots amb llicència per penetrar-les sense preservatiu.

Tot passava aquí devora. A la Platja de Palma, per exemple. El bressol del turisme que ens fa prosperar. Indecència occidental en ple segle XXI.

Mentrestant, comandaments i responsables polítics miraven cap a una altre costat. Hipocresia de tots els colors.

És la part més fosca d’un serial, inabastable pel sentit comú, que deixa en un joc infantil el cas Nóos o el Palma Arena.

Alcohol a balquena, i també de franc, orgies i cocaïna. I abans i després, les amenaces i les extorsions. Empresaris implicats, polítics esquitats... com a mínim.

En el centre del volcà, José María Rodríguez Barberá, de nou. Jo també presumesc la seva innocència, però em costa detectar les motivacions que durien a mentir als testimonis que l’assenyalen.

Rodríguez ha tingut una influència desmesurada en el Partit Popular. Durant dècades ha estat impossible triar un president del partit o un candidat a batle sense el seu beneplàcit. Ha fet llistes electorals senceres, ha llevat regidors i, fins i tot, ha marcat el destí de qualque rival polític.

Pel camí no ha tingut manies. El poder intern i el vot eren les metes. Per assolir-les, ha fet feina a escarada, ha negociat amb habilitat, sempre dur, però també ha fet favors i travetes de difícil encaix en un marc ètic comú.

Mentre Rodríguez actuava, els periodistes li rèiem les gràcies i els seus companys de partit reverenciaven la seva capacitat per mobilitzar militants i electors.

I sempre envoltat de deixebles agraïts, enlluernats pel seu (presumpte) carisma. Els xotets de cordeta són part, indispensable, del paisatge rodriguista. Sempre disposats a defensar el líder o la causa que el líder proposàs, a cara descoberta o emmascarats en perfils falsos a les xarxes socials. Entranyables.

“Solo espero que el día que salga por la puerta me quieran una décima parte de lo que te quieren a ti”, afirmava a Twitter un d’aquests fidels (i actual secretari general) després de la reunió de la junta de Palma aquesta mateixa setmana. Que romàntica és la mitificació.

stats