L'estatut de l'artista

La intermitència només és un dels problemes que cal tenir en compte en abordar aquest dèficit legal

El consell de ministres acaba d’aprovar un primer paquet de mesures per solucionar la problemàtica laboral dels creadors i artistes, al voltant d’un objectiu que s’ha definit de manera genèrica com l’estatut de l’artista. Creadors, artistes i en similar mesura gestors i tècnics associats a la seva tasca pateixen uns condicionants laborals obvis que no tenen una regulació específica adaptada a la realitat d’aquest àmbit professional. A França aquesta problemàtica es va afrontar amb un marc normatiu conegut com la llei 'dels intermitents', que solucionava una part dels conflictes inherents a una activitat que per la seva pròpia naturalesa té components estacionals. Un artista, un creador, una actriu o un intèrpret només poden estar assalariats mentre treballen, i és evident que no poden fer-ho cada dia, perquè una part de la seva feina és reposar el seu material creatiu o restar a l’espera d’un nou encàrrec. La intermitència és consubstancial a la feina dels artistes i cal, en conseqüència, reconèixer-los aquesta característica laboral pel que afecta el conjunt dels seus drets socials.

Malgrat tot, la intermitència només és un dels problemes que cal tenir en compte a l’hora de resoldre aquests dèficit legal. En alguns sectors, com per exemple el de la música, cal cercar també una solució que permeti definir l’estatut laboral de l’artista. La legislació actual, força antiquada, no li reconeix al músic la possibilitat de ser treballador autònom potser per les reminiscències d’un marc normatiu sobrepassat per la realitat que considerava el conjunt dels músics com personal contractat per orquestres o bandes estables. És possible que en el seu moment aquesta legislació tingués un paper protector per a l’artista, però ara s’ha convertit en un endimoniat viacrucis per al conjunt del sector. El cas és que la immediatesa de les xarxes i la feina de les escoles de música han generat un sector musical molt dinàmic i autònom en què els artistes han de fer mans i mànigues per poder facturar la seva activitat d’acord amb llei i rebre, en conseqüència, les prestacions que els corresponen.

Que els autors cobrin els drets corresponents a l’explotació de la seva obra mentre no sigui de domini públic hauria de ser inqüestionable i independent de qualsevol prestació social

Un tercer aspecte que afecta el conjunt dels creadors és el de la compatibilitat de les prestacions per jubilació amb el cobrament dels potencials drets d’autor que generi la seva obra. Aquest tema que sembla ja solucionat plantejava una contradicció formal amb l’esperit de qualsevol política de defensa de l’autoria, en la mesura que el cobrament dels drets no suposa necessàriament la conseqüència d’una activitat laboral immediata sinó el resultat acumulat d’una tasca realitzada al llarg de tota una vida sotmesa a la irregularitat de les modes i les tendències. Que els autors cobrin els drets corresponents a l’explotació de la seva obra mentre no sigui de domini públic hauria de ser inqüestionable i independent de qualsevol prestació social, sobretot perquè aquests ingressos mai han constituït un salari estable ni regular.

També hi ha aspectes fiscals a tenir en compte i, per descomptat, una manca clara de definició sobre l’efecte de l’IVA en les subvencions i ajudes públiques que sovint reben els creadors.

Intermitència, estatut laboral i drets d’autoria són alguns dels elements que constitueixen el nucli d’aquesta regulació tan urgent com necessària, tot i que cal reflexionar sobre els efectes col·laterals que tindrà. Una llei dels artistes obliga a modificar normes paral·leles (en aquest cas la del règim d’autònoms), en la mateixa mesura que una llei de mecenatge obliga a modificar alguns aspectes de la llei de fundacions i probablement de la d’associacions. De manera similar, un marc normatiu que compensi als artistes una part dels dies no treballats implica necessàriament uns convenis laborals que assegurin l’existència d’una patronal rigorosa que compleixi escrupolosament els seus deures. Per rebre una compensació caldrà demostrar de manera fefaent el temps realment treballat i caldrà, a més, que aquests contractes s’ajustin a llei.

El conjunt de mesures que configuren aquest canvi de regulació que anomenem estatut de l’artista serà una autentica revolució per al sector cultural i un pas de gegant per normalitzar-lo laboralment, però caldrà temps, paciència i molta pedagogia, la qual cosa afecta els empresaris privats i públics (no oblidem que l’administració és el primer contractador artístic del país) i també molts costums força arrelats en la pràctica quotidiana dels mateixos artistes.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF