OPINIÓ
Opinió 07/07/2017

Xarxa i embolic

Melcior Comes
3 min

Internet va crear un miratge de nova economia que va entrampar milions de petits inversors fa cosa de vint anys, quan a partir de l’any 1997 molts especuladors a la menuda van posar els seus estalvis en accions d’empreses que estaven pujant com l’escuma gràcies a la nova etapa que encetava la implantació massiva d’Internet. Ara mateix, els mateixos que van crear tota una ideologia d’un nou capitalisme revolucionari gràcies a les transaccions en xarxa –se suposava que es feien al marge de les multinacionals, de les grans corporacions, entre petits consumidors, etc.– es veuen obligats a lluitar contra l’economia col·laborativa, que a l’àmbit immobiliari està causant seriosos problemes. A Barcelona estem veient com els llogaters que no paguen transformen els pisos que habiten en turístics, i que sovint l’única manera que tenen els propietaris de recuperar-los és llogar-los ells mateixos, per Internet! La vida moderna.

Internet també és una font molt gran de mentides. Sempre hi ha hagut rumors, en aquest món, però amb la societat en xarxa els rumors, les informacions falses, les difamacions gratuïtes, tenen un ressò immediat i massiu. Corren poemes falsos de Borges, que pretenen aixecar els ànims i donar consol, i semblen fragments de Paulo Coelho. I s’està convertint en tradició, cada diumenge, agafar l’article que Javier Marías escriu a un dominical per fer-ne escarni públic, tingui o no tingui raó, sigui o no sigui veritat que té elements de vell xaruc que repapieja. Internet també serveix per acarnissar-se contra l’enemic del poble de torn, per posar-li el capell a algú, sobretot si aquest algú és important i de renom o prestigi i ve de gust abaixar-li els fums. El ressentiment troba a Internet un bon camp per vendre-hi verí barat, afavorit per l’anonimat, per la set justiciera i sobretot per les ganes de riure. Estem inventant el passatemps de l’odi; odiar és una altra manera de cremar calories i de sentir-se poderós i popular. No participar en les grans manifestacions de l’odi és arriscar-se a tornar-se invisible.

I el més preocupant és que sembla que, quan es crea una d’aquestes polèmiques massives i ximpletes per Internet, els polítics s’hi ha de posicionar: sembla impossible que no en sàpiguen restar al marge. El que sigui per treure el nas i apuntar-se un gol en el compte del moralisme públic. No en deixen escapar ni una. Tenim llibertat d’expressió, però usada d’una manera que sembla abocar-nos a la broma contínua. Encara existeix la censura en molts països, però el que entorpeix la llibertat d’informació és la necessitat que tot el que es diu sigui cridaner. També entre la gent de cultura es valora més una piulada a Twitter que un bon llibre: tindrà més difusió. I això per no parlar del filtre que gràcies als seus misteriosos algoritmes imposen les multinacionals que es venen com a ‘xarxes socials’ a tot allò que pot arribar a divulgar-se. No estan per difondre la veritat sinó per entretenir-nos, sigui d’una manera o de l’altra. I sap més de nosaltres Google que no en sabia la Stasi durant els anys foscos de la RDA, o el servei d’espionatge de l’estat espanyol. Però això no sembla que ens preocupi gaire, oi?

Hem assimilat que tot això no té cap mena d’importància; però no està escrit enlloc que en un determinat moment el poder polític i el poder privat puguin aliar-se en un afany desmesurat de control. No deixa de ser una forma de contenció que només estiguem atents, gràcies a Internet, a allò que multiplica les nostres dèries. Qualsevol mentida narrativament poderosa guanyarà davant d’una veritat plena de matisos i de rugositats intel·lectualment exigents. Aquest article tindrà pocs lectors, perquè no insulta ningú ni explica cap història ideològicament controvertida.

stats