Confés que això és molt nou per mi. Avesat com estava a la lògica de les revoltes en la societat patriarcal, masclista i militar, la lluita per la independència de Catalunya m’obliga a pensar i repensar-me. Les paraules orgull i dignitat assoleixen noves visualitzacions, allunyades de la sang i la testosterona amb què s’imprimiren històricament. Es pot tenir molt d’orgull i mantenir intacta la dignitat i, per exemple, acceptar participar en les eleccions del 21 de desembre, tot i que les convoqui a toc de xiulet i a cop de porra un partit farcit de corruptes i amb representació residual a Catalunya. No hi ha guerrillers volant ponts ni s’alcen trinxeres a la Diagonal. No es compten morts per saber quin és el resultat de la contesa ni es llueixen medalles i monyons en desfilades patrioteres. Només la força de la presència aclaparadora de la voluntat llargament definida. L’estratègia no violenta i la tàctica mal·leable de la constant adaptació a les circumstàncies. Així, cada vegada que Moncloa alça el peu per fer una passa, quan el baixa el terra ha canviat. Convoquen eleccions perquè, ofesos, els republicans no hi vagin, i descobreixen que seran el plebiscit que ratifiqui el resultat de l’1-O. La Fiscalia i el tribunal que substituí el TOP infligeixen un dolor desmesurat als representants dels catalans per tal que previsibles vagues generals i sabotatges facin desistir de la independència un percentatge petit però suficient de catalans d’ordre i la resposta a l’afront del sistema no serà a la hispànica manera. Així, només els quedarà fomentar la violència feixista als carrers que els faci perillosos. Encara són al segle XX, engalavernats i maldestres.
