OPINIÓ

La XIII Legislatura i l’Estat de Dret de Carrero Blanco

Les teories de Montesquieu sobre la separació i equilibri de poders han servit d’inspiració des de la Revolució Francesa per a la instauració dels Estats moderns. No necessàriament democràtics, però sí de dret. De fet, la dictadura franquista també era un Estat de Dret, segons Carrero Blanco, qui un parell d’anys abans d’abraçar els cels afirmava que "la llibertat política no consisteix a fer el que cadascú vulgui: en un Estat de dret, és a dir, en una nació on hi ha lleis, la llibertat només pot consistir a poder fer allò que és lícit, i en no veure’s obligat a fer allò que no s’ha de fer". Segur que vos sona, aquest mantra.

Atès el nou espectacle de l’estrena de la XIII legislatura de les Corts generals, fa la sensació que el Regne d’Espanya, que la Constitució, defineix com un Estat "social i democràtic de dret" sigui cada vegada més de dret i menys social i democràtic. No tenc clar si ha arribat mai a ser un Estat social, ja que els articles destinats a garantir drets com l’habitatge, o a planificar democràticament l’economia, per esmentar alguns exemples, han estat gairebé fora de l’agenda legislativa i política des de 1978, i molt especialment des de 2010, quan es va reformar via exprés la carta magna per garantir el pagament del deute als bancs, que poc després foren rescatats amb els diners de totes i tots.

Sobre el tarannà democràtic de l’Estat, no és ara sinó ja fa estona que la democràcia representativa és en qüestió: recordau el 15M, de què aquests dies ja feia 8 anys! I un dels motius és l’evident desequilibri de poders, que té diverses causes, entre altres que la transició, més enllà de si era millorable o no, no va anar acompanyada d’un procés de construcció de cultura democràtica que la lluita antifranquista de base comunista (per molt que ara la caverna s’esforci a equiparar comunistes i feixistes) havia començat a desplegar a través del moviment veïnal, sindical i cultural. Perquè la democràcia i els drets mai no han estat la concessió de ningú, sinó trinxeres que les classes populars han anat guanyant (o perdent) enfront d'altres estaments.

També som aquí perquè no hi va haver transició democràtica ni a l’exèrcit ni a la judicatura, però poques vegades es posa el focus sobre això que es pot evidenciar amb l’anàlisi del substrat de votants i fins i tot de candidats de forces d’extrema dreta com Vox, però sobretot amb determinades actuacions de la ‘Justícia’ que no són noves. És inadmissible que un tribunal, per molt suprem que es consideri, dicti presó preventiva contra membres d’un govern, sigui del nivell que sigui, per motius polítics. Molt menys encara si aquests càrrecs són persones electes, com en el cas dels polítics catalans. "Doncs que haguessin respectat les lleis, i si no els agradaven, que les haguessin canviat", repeteixen alguns, com si això no és el que va fer el Parlament de Catalunya ja fa més d’una dècada, amb una reforma de l’Estatut ratificada per les Corts espanyoles i un referèndum, però tombada per un tribunal, en aquest cas el Constitucional, de la mà del PP. Això darrer va suposar un punt d’inflexió en la breu història democràtica espanyola, que va accelerar aquest desequilibri entre poders (afavorit per la dreta) en benefici dels jutges i en detriment de la política. Després, els diferents governs no han fet més que contribuir a aprofundir-hi, deixant en mans dels jutges decisions polítiques que no els competeixen. El desequilibri de poder és tan gran que els governs ni tan sols han opinat quan s’ha arraconat o perseguit jutges dissidents.

Per això hem arribat al punt que en aquests dies tothom està pendent de si uns jutges decideixen sobre la suspensió de la condició de diputats/senadors de Junqueras, Sànchez, Turull i Romeva, per molt que la gent els hagi votat. Un fet molt greu, per molt que alguns s’esforcin per normalitzar-ho. Afegiu-hi el judici sumaríssim en el Suprem. I els disbarats patriarcals de la judicatura que hem conegut arran de la sentència del cas de La Manada. I l’empresonament dels joves d’Altsasu. Les condemnes a activistes socials, artistes i tuitaires, mentre la Fiscalia considera que el delicte d’odi no el provoquen els nazis, sinó els antifeixistes! La inaudita rectificació de la sentència del Suprem sobre les hipoteques, en favor dels bancs, de la qual, per cert, no s’ha parlat gens en campanya... L’Estat de dret de Carrero Blanco, molt ben retratat. Però ni social, ni democràtic.

Un dels missatges més nefasts que es podria donar a pocs dies d’unes eleccions és que la democràcia, que votar una opció o una altra, no serveix per a res, perquè, 'tanmateix', algú dictaminarà en contra de la voluntat popular. I això val tant per la suspensió dels presos polítics, com pel rescat d’un servei municipal privatitzat. Per la pròpia supervivència del sistema, els jutges haurien de fer una passa enrere, i la ciutadania i la política, una passa endavant.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF