ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT
Opinió 07/05/2017

William Shakespeare

i
Joan Guasp
4 min

És el més gran. William Shakespeare no només m’ha estimat a mi, sinó al món sencer i a tota la Humanitat. El seu llegat literari no serà mai superat, ni tan sols igualat, per cap altre mortal. Déu el va tocar amb la vareta màgica del seu dit i el convertí en el geni humà de la Dramatúrgia i la Poesia universals. És així. Shakespeare és el Messi de les Lletres Mundials.

Tot allò que envolta el món de l’art i de la creació és absolutament inconcebible per a la ment humana. La cosa ve com ve, i només podríem demanar-ne explicacions a la Naturalesa o a Déu Nostre Senyor. Però ens hem de conformar, respectivament, amb la seva indiferència i el seu silenci. Afortunadament tenim la capacitat de raonar, de pensar i d’imaginar. I és en aquestes capacitats que ens aferrem. Més enllà encara tenim el poder de la fe i dels mites. Les circumstàncies essencials que ens acompanyen, no les que citava Ortega y Gasset, sinó les metafísiques, no sabem qui ens les envia, però són ben presents. L’home no les pot governar ni prop fer-hi dominar. La Ciència, fins al dia d’avui, el més intel·ligent que ha fet en aquest sentit ha estat acceptar-les. Una prova que la Ciència és assenyada.

William Shakespeare neix a Strafford upon Avon. A 18 anys es casa amb una dona vuit anys més gran que ell. Tenen una filla, i poc després, una bessonada, nin i nina. Se’n va a Londres a buscar feina, deixant la família sense gaire explicacions. Fa diversos treballs de baixa estofa, fins que se’l pot veure a la riba del Tàmesi, a les portes dels teatres, guardant cavalls i carruatges. Viu d’això. És de suposar que fa vida al carrer, sota la pluja, entre el fang i els excrements de les bèsties. Un guardacotxes londinenc de finals del segle XVI, vivint de la bona voluntat dels amos dels cotxes i dels cavalls. Es fa amic d’uns dels propietaris d’un teatre i hi entra per fer les feines més baixes i humils. Cerca l’empatia dels integrants de la companyia i, de cop i volta, és l’apuntador d’escena. L’ascens laboral l’anima i es posa a escriure. Escriure és el que millor sap fer. Molt aviat el món se n’adonarà i el reverenciarà. Escriu una comèdia, una altra, un drama. Aquelles primeres obres es representen i tenen l’èxit merescut, que no és poc en les condicions en què es feia el teatre aleshores. Shakespeare és l’home que el món necessitava, l’home dels homes. Algú el va enviar per dir-nos que som molt més del que ens pensem. Som petits déus, fills d’un Déu inexplicablement infinit.

I això que, a la mort de Shakespeare, pràcticament el seu teatre també va morir. O millor dit, va ser abandonat i va caure en un profunda desgràcia. Versions estrafolàries, burles dels seus personatges i del mateix autor. Cinquanta i cent anys després de la seva mort, els “savis” de l’època, els intel·lectuals morts de fam i d’enveja, es giraren en contra seva i no deixaren d’insultar-lo i d’injuriar-lo. Cap de les seves obres, segons manifesten, no és obra seva. Ni 'Hamlet', ni 'El rei Lear', ni 'Romeu i Julieta', ni 'Timó d’Atenes', ni... Cap! Shakespeare no ha escrit res, només ha copiat altres autors i les pàgines de la Història. És un plagiari i, a més a més, un mal plagiari. No hi ha res original en la seva obra. Tot està documentat, afortunadament. El pobre palafrener, aquell insignificant mosso de carruatges i cavalls, és acusat d’alterar la veritat històrica, de rebuscador d’idees manllevades, d’obscè, d’afectació d’estil, de no tenir cap encant, de bàrbar i de groller. Shakespeare, el gran Shakespeare, el creador del veritable ser humà! Sorprèn que un Voltaire, viu com una fura, s’encaparrés a difamar-lo, a dir que només escrivia ximpleries i farses monstruoses. I, un altre cop, de lladre històric i mal imitador de tragèdies ximples. Bé, Déu ens fa tot, i no sabem per què ens fa com ens fa.

El que sí és cert i ben cert és que per plagiari que hagués estat, ningú no l’ha sabut plagiar mai a ell. A més, l’obra que supera la que s’està plagiant es converteix en l’autèntic original. I Shakespeare va superar tots els originals, totes les còpies i tots els plagis. En canvi, imitar-lo a ell és impossible. És inimitable, aquest és el segell dels veritables artistes. Ho dic per pròpia experiència: durant una llarga temporada vaig intentar escriure unes quantes obres “shakespearianes” basades amb les 'Rondaies' del nostre bon amic Antoni Maria Alcover. No hi va haver manera. I això que jo sí que he estat un bon alumne estilístic de Kafka, de Melville, de García Márquez, de Jean Genet, d’Ionesco i de tants altres. Però Shakespeare és Shakespeare, i no se’n parli més. Perquè Shakespeare, abans de jo néixer i de néixer qualsevol de vosaltres, ja ens coneixia a tots i havia entrat dins les nostres ànimes i havia explorat el nostre territori psíquic. No ho dubteu.

És clar que era un home com tots nosaltres, com ho va ser Mozart o Beethoven, Esquil o Virgili, com ho foren tants i tants que han passat per aquest món amb una gràcia especial i no coneixerem mai el seu nom.

William Shakespeare va morir a 52 anys, endeutat i amb una casa hipotecada. Una vegada mort cremaren aquesta casa. Però la seva obra brilla i brillarà per a tota l’eternitat.

stats