L’escola filosòfica aristotèlica és coneguda com l’escola peripatètica. Aquest simpàtic adjectiu es va formar a partir del terme grec peripatos, que era el pòrtic del Liceu al voltant del qual caminaven mestres i deixebles mentre debatien sobre el bé, el mal, la humanitat i la divinitat. La versió teològica del peripatos és el claustre dels monestirs medievals, que els monjos també feien servir per a les seves meditacions silencioses, en aquest cas sobre la divinitat molt més que no sobre la humanitat. La història del lligam entre el passeig i la reflexió té un protagonista inevitable en la figura d’Immanuel Kant, aquell dels judicis sintètics a priori. La regularitat de les seves caminades per Köningsberg és el correlat espaciotemporal de les seves meticuloses construccions conceptuals. Molts coneixeu la famosa anècdota que explica que els veïns de la ciutat alemanya feien servir les seves caminades com a rellotge.
Amb el Romanticisme, els filòsofs varen sortir a passejar al camp i a la muntanya, a la recerca de la naturalesa primigènia i feréstega. L’americà Henry David Thoreau té un preciós llibret titulat 'Walking', en què explica que les caminades diàries de tres i quatre hores pels boscos verges de Massachusetts, lluny del brogit de la ciutat, eren l’aliment bàsic de la seva saviesa i del seu equilibri espiritual. L’altre gran filòsof trescador va ser, naturalment, Friedrich Nietzsche, que també hi dedicava unes quantes hores cada dia. A la muntanya de Sils-Maria hi ha un rètol que indica el lloc exacte, “6.000 peus per sobre del temps i de l’home”, on el nostre Zaratustra va tenir la revelació sobtada de la idea del Retorn Etern de tot.
En el gremi dels poetes també hi ha hagut caminants d’excepció. William Wordsworth, el romàntic anglès, aprofitava les excursions pels bells paratges del Lake District per fer les seves composicions poètiques. Les feia així, en marxa i en veu alta, i només agafava paper i tinta quan arribava al seu cottage, la rústica i modestíssima caseta que compartia amb la seva germana Dorothy. El poeta rus Óssip Mandelstam, víctima del terror estalinista, també escrivia tot caminat i mussitant. La seva vídua Nadiezhda conta, en les seves memòries, que en els mesos d’hiverns passats a la ciutat de Vorónej, freda i trista, ho havia de fer mentre feia voltes obsessives al seu esquifit piset de deportat.
I també hi ha els caminants urbans, el sant patró dels quals deu ser Charles Baudelaire. El patriarca dels poetes maleïts va fer que la poesia passàs de la cort, del mite i dels espais naturals més o menys literaturitzats als carrers de la fourmillante cité. Baudelaire fa aparèixer a la literatura un nou personatge, el flâneur, que és aquell caminat que vagareja pels carrers sense gaire rumb, amb l’esperit obert a tot el que ofereix l’espectacle dels habitants de la nova urbs. Walter Benjamin farà seva aquesta figura i la desenvoluparà. L’exiliat de Portbou és l’autor d’un famós paràgraf que explica que, per conèixer una ciutat, no és tan important saber orientar-s’hi com saber perdre-s’hi. El Josep Caner de les belles proses de 'Les bonhomies' ens va donar el terme català per a aquest passejant mig vagabund i mig dandi: el badoc.
Caminem, doncs. Pels espais oberts o pels espais urbans, amb ritme esportiu o amb delectança morosa, però caminem. Donem gràcies a la concatenació infinita de les causes i els efectes, que alguns anomenen Atzar (com diria Borges), pel do de caminar, tan elemental, tan poc apreciat de tan bàsic que és. Ajudem els que n’estan impedits, i mirem de patir amb paciència els parèntesis ocasionals que, en l’exercici d’aquest do, ens toca patir algunes vegades.
