I AQUÍ

Vox i l’estratègia de la provocació

“Ha de fer promeses que, encara que per als seus seguidors siguin bones, dolentes o neutres, apareguin als ulls dels crítics com una provocació. I ha de fer una provocació cada dia, i molt millor si és inconcebible i inacceptable. (...) La provocació ha de ser tal, que l’oposició no pugui acceptar-la i es vegi obligada a reaccionar amb energia”. Aquest fragment explica una estratègia de comunicació política encaminada a acaparar portades de diaris i minuts d’informatius, i que aconsegueix que qui la fa es pugui presentar com a víctima d’una persecució per part dels partits de l’oposició i dels mitjans de comunicació crítics. Sembla que parli de Vox, però no. Aquest fragment correspon a un article d’Umberto Eco publicat a la revista italiana 'MicroMega' el setembre de 2003. I parla de Silvio Berlusconi.

Vox no s’ha inventat l’estratègia de la provocació, però el partit d’extrema dreta l’aplica amb perseverança, per exemple, amb les crítiques sense fonament a la lluita contra el masclisme. Al mateix article, Eco proposava una resposta a l’esquerra italiana. D’una banda, plantejava que l’oposició a Berlusconi continuàs criticant-lo, però sobretot a través de canals alternatius, perquè el polític i empresari dominava el panorama mediàtic. De l’altra, animava que els polítics dedicassin la seva presència als mitjans de comunicació a girar-se a favor de l’estratègia de Berlusconi. “L’oposició ha de llançar les seves pròpies provocacions”, recomanava. O sigui: propostes que obligassin els mitjans a dedicar a l’esquerra la mateixa atenció que dedicaven a Berlusconi. És un altre país, un altre context i un altre moment polític. Però no deixa de ser una proposta.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF