OPINIÓ
Opinió 04/12/2018

Vox, l’antiga veu de la dreta

Guillem Frontera
2 min

Hi ha una llibreria a Barcelona que té per nom Nollegiu, potser una recriminació al país en general per fer-li veure les seves misèries. Però la mateixa recriminació es pot llançar a centenars de polítics i de comentaristes que diumenge vespre començaren a exclamar-se, a escandalitzar-se pels resultats obtinguts per la formació Vox a Andalusia. A tots ells se’ls pot dir, fins i tot cridar: No llegiu!

Sense sortir d’aquest mateix diari, trobaríem, en un sumari repàs a l’hemeroteca, una notable quantitat d’articles, de consideracions, de denúncies que parlen fort i continuadament de la possibilitat que Vox avanci per les vies democràtiques de cap a l’obtenció de considerables quotes de poder. Altra cosa no es podia esperar de les polítiques aplicades per la dreta espanyola amb puntuals i substancials ajuts dels socialistes. Tots ells no és que ho hagin permès, és que han desencadenat unes retòriques bastardes per atiar la reaparició de vells fantasmes, i així ha estat com si haguessin asfaltat els camins pels quals l’extrema dreta havia d’arribar a les institucions. Tots ells s’han llançat a un programa temerari i grotesc d’exaltació del llautó del patrioterisme, i han creat unes zones d’aclimatació de l’extrema dreta al sistema democràtic. Tot aquest procés ja s’havia analitzat de forma minuciosa, de manera que les conclusions no eren profecies, sinó l’evolució lògica d’una situació que presentava a les clares els factors essencials. Però no llegiu!

I no sembla que ningú vulgui assumir responsabilitats. L’eufòria dels PP i dels Cs s’ha reproduït fins a les nostres petites illes. Aquestes formacions celebren el nou mapa polític, en el qual la presència de Vox no sembla despertar-los cap reticència. Això tendria sentit si la configuració actual d’aquest mapa fos el resultat d’una cirurgia destinada a aclarir la situació per evitar osmosis en el cos de les dretes més tradicionals, però no es tracta d’això. Els que, fa uns anys, iniciaren la travessia del desert per guanyar la terra promesa de l’extrema dreta no eren uns il·lusos, eren visionaris: persones de gran lucidesa que saberen llegir la deriva dretanista propiciada pels partits grossos, al servei dels grans poders econòmics. La Història ensenya que els escenaris de truculències i turbulències socials acullen amb els braços oberts els partits més populistes –populars, segons ells.

Vox, és a dir, les persones i l’esperit que conformen Vox, vivien com una 'sensibilitat', no gaire diferenciada, en el si del PP. Fraga Iribarne va reclamar no poques vegades la gratitud dels espanyols per haver desactivat la dreta violenta incorporant-la al seu partit. Amb el temps, aquella dreta –veurem si amb violència física o no, ja que manegen un llenguatge extremament violent– ha reclamat el seu propi espai i s’ha alçat amb veu distinta en un lloc ben destacat del panorama polític. Potser així estan millor –més clares– les coses. Però tal vegada empitjoren: si el PP i Cs pretenen retallar territori a Vox llançant propostes més ultres encara, com han fet a Andalusia, la nau pot arribar a escorar-se fins que el naufragi de la democràcia no sembli res de l’altre món.

stats