‘Volverán banderas victoriosas’

En la sessió de dia 25 de setembre de la Comissió d’Assumptes Institucionals i Generals del Parlament de les Illes Balears, el diputat de Vox Sergio Rodríguez Farré va recitar desafiadorament, en la seva intervenció, les darreres estrofes del ‘Cara al sol’. S’hi debatia una proposició no de llei dels grups parlamentaris d’Unidas Podemos, PSOE i MÉS per Mallorca “en contra de les manifestacions feixistes”, presentada, precisament, amb motiu de la reproducció de l’himne falangista en els moments previs a la correguda de bous que es va fer al Coliseu Balear el proppassat dia 9 d’agost. La iniciativa perseguia l’adopció de tres acords, tots finalment aprovats: rebujar els fets, instar el Govern a la seva investigació –i eventual sanció–, i, finalment, reclamar la incorporació –lògicament, en aquest cas, per part del legislador estatal– d’un delicte d’apologia del franquisme en el Codi Penal.

Comencem per aquest darrer punt. La proclamació del pluralisme ideològic com a valor superior de l'ordenament jurídic (art. 1.1 de la Constitució) és incompatible amb la criminalització de la lliure expressió de les idees polítiques, fins i tot de les més radicals, com ara les que poden arribar a propugnar la destrucció del sistema democràtic mateix. I certament bé pot ser aquest el cas d'un discurs d'exaltació d'un règim totalitari (el 'Cara al sol' com a sinècdoque de la dictadura franquista). Ras i curt: la llibertat ideològica –i l'expressió lliure de les idees corresponents– ha d'emparar també els enemics d'aquesta llibertat (fins i tot dels qui en fan ús amb l'objectiu d'eliminar-la) sempre que exterioritzin les seves doctrines de manera pacífica. Sense poder ara matisar: el punt de tall de la seva legítima restricció caldria situar-lo en el fet que no constitueixin una incitació idònia, directa o indirecta, a la violència. Només en aquest darrer cas la intolerància amb els intolerants no ens fa esdevenir intolerants a nosaltres mateixos (d'aquesta manera traduiria aquí la paradoxa popperiana).

Caldrà, per tant, tornar-hi novament ( ‘Apologia del franquisme i llibertat d’expressió’, ARA Balears 26-10-2018): la llibertat d’expressió, per la posició de preeminència que ocupa en una societat democràtica, exigeix “un ámbito exento de coacción lo suficientemente generoso como para que pueda desenvolverse sin angosturas, esto es, sin timidez y sin temor” (sentència del TC 9/2007, de 15 de gener, FJ 4). I recordar que això “no val únicament per a les informacions i idees que són rebudes favorablement o tengudes per inofensives o indiferents, sinó també per a aquelles que ofenen, xoquen o perturben l’estat o una fracció qualsevol de la població” (sentència del TEDH en el Cas Handyside contra el Regne Unit, de 7 de desembre de 1976, paràgraf 49). Perquè és justament quan ens enfrontam a paraules (aquí, una cançó i tot el que representa) que ens resulten molestes, desagradables, o, fins i tot, repugnants, quan la llibertat d’expressió esdevé més valuosa. Per aquest motiu resultaria profundament desencertat incriminar l'apologia del franquisme de la legislació penal espanyola (sense poder rebatre aquí el contrargument trampós del cas alemany, tan diferent).

I per això resulta igualment desafortunat –acord segon de la Comissió– instar la Secretaria Autonòmica de Memòria Democràtica i Bon Govern a investigar els fets del 9 d'agost del Coliseu Balear i, si fos el cas, "prendre les mesures oportunes" (és a dir, sancionar-ne els autors) per una eventual vulneració de la Llei 2/2018, de 13 d'abril, de memòria i reconeixement democràtics. Una gesticulació, a més de reiterativa (el seu titular, Jesús Jurado, ja n'havia anunciat una investigació l'endemà mateix), del tot innecessària (l'art. 36.2.b restringeix la sanció de l'apologia del franquisme al supòsit de representants públics o funcionaris autonòmics, que no és, evidentment, el cas). I tot això en el marc d'una llei de dubtosa constitucionalitat, en aquest aspecte concret del règim sancionador, pel fet d'atribuir a òrgans administratius, no jurisdiccionals, la potestat de controlar l'exercici d'un dret fonamental: una policia administrativa de la llibertat d'expressió, com se n'ha dit escaientment. Aquest seria també el cas ‘mutatis mutandis’, per cert, de la Llei 8/2016, de 30 de maig, per garantir els drets de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals i per erradicar la LGTBIfòbia (però no és ara el moment de endinsar-se en aquest altre esbarzer).

Oportunament, i amb tota la raó, va retreure Rodríguez Farré als impulsors de la iniciativa la contradicció evident en què incorren en reclamar la incriminació de l'apologia del franquisme (i almanco de moment, fins que aquesta arribi, la seva sanció administrativa) i, simultàniament, blasmar la condemna a Valtonyc per les lletres de les seves cançons (en seleccionà algunes perles). Ara bé, resulta d'un cinisme extraordinari que això ho remarqui, precisament, amb idèntica però invertida doble vara de mesurar, algú que anhela tenir el cantant pobler entre reixes com més aviat millor, alhora que defensa el seu dret a cantar impunement el ‘Cara al sol’ (o la ‘Horst-Wessel-Lied’, segur que no ve d'aquí). I és que en cap àmbit com aquest es fa present amb tanta claredat allò tan evangèlic de la indulgència amb la biga de l'ull propi i la irritació amb el bri de palla que es creu detectar en el d’altri. Només Josep Melià, d’El Pi, en una reeixida intervenció, situà el debat en els seus justos termes: cal condemnar fets com els que tengueren lloc al Coliseu Balear amb tota la fermesa democràtica –acord primer de la Comissió–, però, en la mesura que ens prenguem seriosament el dret fonamental a la lliure expressió de les idees, no els podem fer objecte de sanció penal (només hi afegiria: ni tampoc administrativa).

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF