I AQUÍ

Vols fer caure un polític, que robi una crema

A tots els partits polítics, o a quasi tots –i no està bé generalitzar i tampoc és just– hi ha cleptòmans. N’hi ha que s’enduen milionades a un paradís fiscal per evadir la justícia i d’altres que simplement amaguen el milió a cal sogre i no tremola l’estructura de partit i no dimiteixen de bon principi. No ho fa el cappare, tot i que imagín que deu conèixer com es fan els contractes en diferit. A bona part d’Europa –no a tota, per descomptat– aquestes pràctiques no es toleren. Tolerància zero als lladres. Però aquí i a segons quins indrets veïns de la Mediterrània es tolera tot. Bé: tot, tot, no. No es tolera que una rossa robi dues cremes de les barates; si encara haguessin estat cares! En aquest cas, la cleptomania no s’ha justificat com una malaltia i ho podrien haver fet, perquè han justificat embolics injustificables com ara un màster, que potser li farà falta. De vegades els partits polítics fan més pudor que les clavegueres. Winston Churchill va recordar un cop a un jove britànic que debutava com a parlamentari que sempre tingués present que els seus pitjors enemics no estan asseguts a la bancada d’enfront (on se situaven els laboristes), sinó a la fila de darrere (on es trobaven els seus companys de partit). Cristina Cifuentes ja hi ha pegat una ullada, a la fila del darrere, i hi ha trobat Esperanza Aguirre quan va fugir. El que no sabem és si compartien companys de bancada o si era la companya de bancada a la qual feia referència qui fou el primer ministre del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial. En tot cas, ara ja sabem quina és l’estratègia més efectiva: ni falsificacions i menys encara amants; n’hi ha prou amb una cremeta.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF