No és el primer cop que escric sobre la consolidació de la desigualtat, sobre aquesta sortida en fals d’una crisi que, ens diuen, ja ha quedat enrere, sobre la nova normalitat que ens volen imposar, al·legant que no hi ha alternativa possible. Però fins i tot assumint el risc de la reiteració, vull remarcar que cada cop tenim més exemples del camí equivocat que ens han obligat a transitar, i potser exposant-los puguem canviar alguna cosa.
En ocasions són només titulars, notícies breus que sovint passen desapercebudes o que en el millor dels casos provoquen un comentari d’indignació. Com ara aquella que diu que el mercat immobiliari balear s'ha situat ja fora de l'abast de la majoria dels seus residents. Els motius són diversos, i passen per l’especulació vinculada al lloguer turístic, per la nul·la inversió de les administracions en habitatge públic o la nefasta gestió que s’ha fet del parc de pisos i cases heretat del monopoly al qual les entitats financeres varen jugar durant anys, davant la mirada impassible del regulador. Però el que més em va cridar l’atenció és la falsa resignació del president dels promotors de les Illes, que afirmava sense cap tipus de complex que “només fan cases per a rics perquè no en podem fer de les altres, aquelles que van destinades a les classes mitjanes”. Simptomàtic, no?
Un altre exemple, en aquest cas extret d’un estudi de la Universitat d'Oxford: les retallades en Sanitat són la causa de l'augment històric de morts a Anglaterra i Gal·les durant l'any 2015. Els autors del document relacionen la mort de 30.000 britànics amb la menor inversió en el sistema públic de salut i assistència social. Entre els problemes detectats, que també afecten països com Espanya, aquest estudi destaca la disminució del personal sanitari o el major temps d'espera per a l'arribada d'una ambulància. Sense deixar de banda el rerefons ideològic (que no pot obviar-se a l’hora d’analitzar les retallades i la precarització del sistema nacional de salut), queda clar que una disminució dels recursos té efectes molt greus, principalment entre la població que no es pot permetre optar a la sanitat privada, a més d’incrementar la desigualtat social.
Més encara: segons dades oficials (de l’Agència Tributària), quasi la meitat dels assalariats de les Illes Balears no arriba a ser mileurista, condició que abans exemplificava una situació de precarietat i inestabilitat i que ara molts somien a assolir. Com és lògic, aquesta circumstància impedeix una reactivació de la demanda interna i el desenvolupament d’un projecte de vida per a moltes famílies. A més, la devaluació salarial genera, per una banda, moltes dificultats per accedir, en un mercat laboral fortament temporal, a unes prestacions dignes i, per una altra, unes menors cotitzacions, en el que podríem anomenar la profecia autocomplerta de la inestabilitat del sistema de Seguretat Social.
Cada dia apareixen molts més exemples de la consolidació d’aquesta nova normalitat, on tenir un lloc de feina ja no és garantia per escapar del risc d’exclusió, l’accés a un habitatge està vetat a molts de joves, la desigualtat s’atribueix a situacions (i per tant responsabilitats) personals, la inestabilitat passa a ser una part inherent del sistema per a una majoria de la població, la gestió privada es ven com a més eficient que la pública (per fonamentar la mercantilització de l’estat del benestar) i la competitivitat només es pot assolir via devaluació de salaris.
Per tant, el problema és de sordesa, una sordesa voluntària i conscient dels que enarboren la bandera del 'no alternative', que amaguen les seves vertaderes intencions darrere tecnicismes fal·laços i que han fet del cinisme la seva principal virtut. Utilitzem, doncs, aquests exemples, i tots els que puguem trobar, per cridar alt i clar que ja no els creiem i que coneixem (i vivim i patim) una realitat que no és de color de rosa i que no millorarà amb les fórmules actuals.
Pikkety afirma que la desigualtat és un factor inherent al sistema capitalista actual i només una acció política decisiva podrà evitar les nefastes seqüeles que tendrà sens dubte el seu exponencial creixement. Crec que té raó: la desigualtat és una decisió política i, com ja vaig escriure fa estona, això fa que, mitjançant el control dels mitjans i la participació, l’esbiaixat sistema fiscal i el fre a la inversió pública com a element redistributiu, desigualtat i democràcia siguin incompatibles.
