OPINIÓ

Volem viure plenament en català

No ho dic jo; ho va dir Joan Brossa l’any 1997 en un dels seus poemes visuals, que va cedir a la Plataforma per la Llengua. Com bona part de la seva obra, el plantejament era senzill –que no simple– i directíssim: un fons groc canari i unes lletres de color grana molt a l’estil Futura, majúscules, amb força negreta, alineades al centre. El missatge, de tan clar, clarinet: “Volem viure plenament en català”.

Em deman si avui no li plourien nesples de pertot, al poeta i prestidigitador, si s’atrevís a proclamar tal cosa ja fos en un poema, en un discurs dit en veu alta o a la –segurament magnificada– plaça dels nostres dies que per a molts és Twitter. És lícit, avui, demanar l’opció de viure plenament en català? Més: és que algú es pensa que hi vivim? Quin preu té, defensar la llengua pròpia dels Països Catalans –n’és la pròpia perquè no pot ser de cap altra banda, ja em perdonareu que digui el que és evident– a la segona dècada del segle XXI?

En vistes de l’enèsima polèmica lingüística, sobre si  Drama, una sèrie emesa a la Televisió de Catalunya, ha d’incloure un 30% de diàlegs en espanyol, el conflicte ha tornat a aflorar. També els atacs a tots aquells parlants autocentrats que resulta que s’han encapritxat que a TV3 –mirau quines coses!– s’hi promogui, com s’ha fet sempre, des de la seva fundació, l’ús del català. Cosa que, per cert, també defensen els seus estatuts.

Actualment hi ha tres televisions públiques que emeten continguts més o menys regulars en la nostra llengua: l’esmentada TV3, la nostrada IB3 i À Punt, des del País Valencià. Canals secundaris de banda, també existeix una mena d’experiment en línia, molt confinat, que es diu Bon Dia TV. TV3 i À Punt no es poden veure a tot el domini lingüístic i IB3 es pot veure fora de les Illes en versió restringida, internacional. La resta són continguts, públics o privats, en altres llengües. Sense un 10, ni un 20, ni un 30% de català. Zero. O megazero, per dir-ho amb paraules de l’antic Club Súper 3.

Davant això, jo em deman: quins mitjans se suposa que han d’oferir continguts en català, si no són els dels territoris de parla catalana? Quins, si no els públics? Quin mal hi ha a reclamar, com feia Brossa, l’opció de viure plenament en català, tal com un espanyol pot viure plenament en espanyol, un anglès en anglès i un francès etcètera?

Si pos damunt la taula aquestes preguntes és perquè certament m’agradaria saber-ne la resposta. Una que no passi pel mite sublimadíssim, ‘ciutadà’ i cunyat del bilingüisme, que manual de sociolingüística en mà implica la substitució d’una llengua minoritzada per una altra de dominant. Crec que no cal dir quina és quina, en aquest cas, i ja he sortit de massa armaris en aquesta vida perquè ara algú em vulgui entaforar al de l’autoodi cap a la meva primera llengua.

Estimades, estimats i tot el que hi ha entremig i més enllà: si voleu veure drama no cal que encengueu el televisor. N’hi ha prou amb demanar una mica de normalitat.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF