OPINIÓ
Opinió 24/01/2017

Volem pa amb oli

Guillem Frontera
2 min

Poder menjar el que menjàvem de petits ens fa especialment feliços, perquè el paladar és un dipòsit de memòria personal que s’activa en resposta a uns estímuls misteriosos, tot i que, vists per un extern, poden semblar insignificants. Hi ha menges que ens farien oi si no haguessin fet part de la nostra dieta des de nins, de la mateixa manera que, per envestir segons quins plats forans, ens hem de revestir abans d’un insensat esperit d’aventura.

Cada país deu tenir la seva pròpia cuina tradicional, aquest element de continuïtat històrica que ens vincula als avantpassats i que les turbulències de la modernitat posa constantment en perill: i no perquè se’ns inciti contínuament a suplir els vells menús per uns de nous i globals –que també–, sinó, sobretot, per la funesta mania d’intervenir amb esperit innovador en els plats del país. La cuina de l’austeritat és molt més elaborada del que podria semblar a primer cop d’ull. Fer menjars tan exquisits en la seva senzillesa i amb matèries primeres tan elementals i escasses té un mèrit extraordinari.

Això és el que havíem fet sempre, aquí, les classes populars, la pagesia, tothom llevat dels rics. Hem inventat i millorat coses que no es poden comparar. Un simple pa torrat amb tomàtiga i oli, ben fet i així com toca, acompanyat d’olives trencades amargues –ara es trenquen olives dolcenques amb molta xulla–, pot ser un sopar que servidor no canviaria d’habitud per cap altre.

Tractant-se d’una combinació d’escassos elements, han d’estar molt ben triats i al seu punt: basta que en falli un perquè tot se’n vagi en orris. Ara, des de fa anys, sovint és un problema trobar un dels materials per a un sopar tan frugal i deliciós: la tomàtiga de ramellet. Per dues raons: la primera, perquè se les rega amb excés, se les nega, se les ofega, i aquelles tomàtigues petitones i concentrades d’antany ara són grossetes, vénen xopes d’aigua, tendeixen a ser fades i, a més, es podreixen al cap de poques setmanes. I, segona, perquè molts de venedors, i sobretot les grans superfícies, les substitueixen per unes altres de vermell uniforme, de rodonesa impecable: però cuirassades, dolcenques, de sabor tediós.

Servidor pensava que aquest succedani devia venir de fora i que cap hortolà mallorquí no gosaria presentar-lo com a tomàtiga “de ramellet, per enfilar”, etc. Idò, talment, de ramellet i per enfilar, ens les venen a Mercadona en una safata que informa de l’empresa productora: Agromallorca.

Possiblement altres empreses hortícoles fan el mateix, no ho sé, però es tracta d’una mistificació inadmissible. Si, per les raons que sigui, els hortolans mallorquins volen cultivar i vendre aquest producte, són ben amos de fer-ho, però a algun lloc hauria d’estar escrita la prohibició de presentar-lo com el que no és. Seria una forma de protegir-nos contra l’agressió ininterrompuda de què és objecte aquest petit país nostre, en les petites coses i en les més grans, com ara un bon pa torrat amb oli, amb tomàtiga de ramellet, un BAIC, bé d’altíssim interès cultural.

stats